Em miro al mirall, m'acosto al mirall, me n'allunyo, prenc perspectiva. Miro de dalt a baix i em torno a acostar. M'allunyo una mica i no reconec el meu rostre. Només veig un seguit d'imperfeccions, el meu cos no té cap ordre, només és un cúmul d'imperfeccions...

Així és com ens sentim si ens deixem portar pel matxucant discurs del culte al cos, un culte que pretén una utopia inabastable: la joventut eterna. Però no ser víctima d'això és difícil, i tots i totes hi hem caigut en alguna ocasió.

Arriba el bon temps i ens inunden amb anuncis per cuidar el nostre cos. Bé, concretament, per cuidar l'estètica del nostre cos. Cal estar a punt per encavir-se dins dels minúsculs bikinis que porten les "famoses" a les revistes de paper cuixé. Cremes, dietes, galetes que no tenen sucre, pastilles, sobres, més cremes, aigua, més sobres, xocolata que no és xocolata, iogurts miraculosos, més pastilles, més dietes... Qualsevol cosa que ens permeti tenir cos de púber mig desenvolupada. Però només hi ha quatre opcions: cirurgia, entrenador personal, malaltia o no és possible. Quatre opcions que no són pas excloents.

Perquè com creieu que ho fan aquestes actrius hollywoodienses que tenen fills i al cap d'un mes estan estupendes? Amb una combinació de dos o tres de les tres primeres opcions. La majoria de les mortals, és a dir, les dones treballadores, quan som mares no tornem a tenir el mateix cos. I és el més natural del món! Per què ens entestem en anar contra natura? Això no vol dir que ens deixem i abandonem la nostra salut. Però és lògic que si has estat 40 setmanes gestant una criatura que després ha pesat 4 kg. (el cas de la meva filla) i la qual has estat alimentant amb la teva pròpia llet, el teu cos no torni a ser el que era abans de l'embaràs, i encara menys el que tenies quan estaves a l'institut.

I com veieu, parlo de dones, perquè som les principals víctimes d'aquesta malaltissa campanya, tot i que malauradament comença a estendre's -en comptes d'estingir-se-, amb matisos diferents, cap als homes. Ara bé, l'objectiu és el mateix: la veneració a l'estètica del cos.

Per tot això us recomano Gordos. Una comèdia que ha tingut força èxit i que et fa passar una molt bona estona fent sàtira d'aquesta obsessió pels quilos. Un film amb tocs delirants que exagera els casos, però que té com a rerefons aquesta obsessió social. Però el tema i el guió no serien res sense la feina feta per tots els actors i actrius que donen vida als personatges d'aquest treball coral. Així que ja ho sabeu, si aquesta setmana santa teniu ganes de passar una estona al sofà descansant i rient.. llogueu Gordos.

Nota: com divendres és festa i ahir em vaig inspirar escrivint això... doncs ho penjo avui!