L'estiu de 1992 jo tenia 9 anys. Recordo estar a casa amb els meus pares i el meu germà veient la inauguració de les Olimpíades de Barcelona. Recordo estar estirada a terra amb les llums apagades i el balcó obert, feia molta calor i a casa aquells anys amb prou feines teníem ventilador. Recordo a mon pare al balcó, amb un pantaló curt i sense samarreta, queixant-se de lo llarga que era la desfilada dels esportistes i com a casa van criticar que hi hagués sevillanes... També recordo l'Andrés Aberasturi passant amb la torxa per Viladecans, subseu Olímpica pel beisbol. Recordo les fonts de Montjuïc i la bullícia d'estrangers. Recordo un orgull infantil, innocent, però orgull al cap i a la fi, per formar part d'aquell gran esdeveniment. Recordo una emocionant cloenda i com els esportistes van gaudir tant del nostre país.

I resulta que mentre tot això passava hi havia uns independentistes, alguns actuals companys del meu partit, que van ser torturats amb la complicitat d'un tal Garzón. Un jutge estrella amb ego descomunal que ara tothom el converteix en el sant dels progressistes. Jo sóc progressista, molt més que molts dels que van estar al paranimf de la UB en l'acte de suport al jutge-vedet, però tot i que em fa ràbia que la Falange hagi dut un jutge a judici per defensar la memòria històrica, no puc esborrar tota la seva trajectòria per aquesta anècdota. No podem oblidar, ens debilita com a país, com a societat.

I com diu en Saül Gordillo en aquest gran article, ara tots els que es venien com a progrés i grans defensors de la memòria històrica, ometen la trajectòria feixista d'en Samaranch. Un personatge que va ser part de la causa que amb 9 anys jo pogués viure tot aquell munt de sensacions, sensacions que avui encara recordo amb un enorme "carinyo". Però no puc oblidar que ell va ser còmplice d'una dictadura que va assassinar centenars de milers de persones, entre els quals el meu besavi, un andalús que amb prou feines podia alimentar la seva extensa família i que ni tan sols estava ficat en política.

Segur que aquests mateixos que defensen amb tant d'entusiasme Samaranch, s'han escandalitzat en veure el famós vídeo (el podeu veure aquí) on surten adolescents a la cua del concert de Tokio Hotel que arriben a afirmar que Franco va guanyar cinc eleccions. Senyores i senyors, per molt que se'ls omple la boca defensant la memòria històrica, per molt que se'ls omple la boca de democràcia i dignitat, per molt que senten vergonya aliena davant la ignorància històrica... vostès, amb la seva actitud, contribueixen a que els joves d'avui no coneguin el passat del seu país, a que jutges amb les mans tacades per tortura (reconegut per tribunals internacionals) se'ls consideri uns sants, que figures destacades del feixisme siguin considerades icones nacionals...

... i que, amb paraules de Joan Ridao, l'Estat espanyol constitueixi l'única anomalia i excepció de tota Europa a l'hora de recuperar una part de la memòria històrica, de la memòria antifeixista. No es tracta només de revisar el passat històric, això ja ho fan els historiadors i acadèmics, sinó de plasmar en lleis una explícita i enèrgica condemna del feixisme, la necessitat de perdó a les víctimes del totalitarisme i la reparació dels crims, anul·lant tots els efectes judicials. Sent-ne el paradigma més flagrant el procés de Companys, l'únic cap de govern democràtic assassinat, per ser president de Catalunya, després d'un procés judicial que va ser una farsa, una acumulació de calúmnies i falsedats, amb una sentència tendenciosa dictada per jutges il·legítims. Tot plegat, un procés i una sentència que exigien una resposta més valerosa i justa.