El passat 17 d’agost el món occidental va tornar a aturar-se. Aquest cop, ens havia tocat a nosaltres. Una furgoneta havia arrabassat la vida de tretze persones al carrer més alegre de la nostra capital. Barcelona passava a estar en el mapa més horrorós d’Europa.

Però el malson no havia acabat. Cambrils, de matinada, era víctima d’un nou atac. Aquest cop, la intervenció dels Mossos d’Esquadra va impedir que el drama fos major.

Des d’aleshores, hem vist el millor i el pitjor de la societat on vivim. Hem d’estar orgullosos de la nostra gent: cues de donants als hospitals, gent que va acollir desconeguts a casa seva, veïns portant menjar i beure a les persones atrapades a les nostres carreteres... I què dir dels nostres serveis d’emergència, Mossos, personal mèdic?

Però també hem vist la pitjor mesquinesa. Insults, menyspreu i intoxicació mediàtica catalanofòbics per terra, mar i aire. Racisme i feixisme. Terror. I què hem fet davant de tot això? Cridar ben fort i clar: No tinc por! I així hem d’actuar nosaltres. Si no ens agrada que ens faltin al respecte per allò que som, no podem trencar la pau social amb el racisme. No podem esberlar encara més la nostra societat, perquè és el caldo de cultiu d’aquests drames. Aquest setembre celebrem la nostra Festa Major recordant l’origen d’aquestes festes: celebrar la vida. I fem-ho amb respecte i cohesió. Davant la intransigència, llibertat.