Ha començat la campanya del referèndum. Miro el whatsapp i veig que un company ens ha enviat una captura on s’explica que C’s de Viladecans ha demanat a l’Ajuntament que retiri de la via pública tota la propaganda referent al “referèndum il·legal”. Expressió que és un oxímoron en sí mateixa. I em pregunto... com hem arribat aquí? Quina mena de democràcia tenim on volen prohibir un referèndum? Però clar, que es pot esperar d’aquells que van ser creats per eliminar el català de les escoles...?

I en aquest moment recordo l’article sobre l’alcalde Ruiz al “diari” La Razón, que traspua sornegueria envers els milers de viladecanencs i viladecanenques que volem la independència, i també envers els que simplement volen votar. Parla d’una minoria important que vol la independència. Però es nega a que siguem comptats en un referèndum. Potser perquè no té tant clar que siguem tal minoria?

Tothom s’omple la boca de la paraula legalitat. I obliden que les lleis només tenen sentit si respecten els principis democràtics més elementals, si respecten els drets humans. I mentre reflexiono sobre l’absurditat dels arguments que utilitzen contra el referèndum, la covardia d’aquells que es fan dir progressistes i que durant anys han anat predicant mirant per sobre l’espatlla de molts de nosaltres, recordo la meva àvia. Recordo una conversa que vam tenir fa molts anys. Les dues ens emocionàvem en prendre consciència de què si jo podia rebre l’educació en català a l’escola era gràcies a que molta gent com ella van seguir parlant català, malgrat estava prohibit.

Seguint aquet fil d’insubmissió familiar me n’adono que mon pare, a través del moviment escolta i sindical feia política, i tampoc estava permès. Va ser un d’aquells centenars de milers persones que, des de l’anonimat, van treballar per recuperar drets i llibertats.

I ara aquells que volen eliminar la llengua que puc parlar gràcies a que gent com la meva àvia en va tenir cura quan estava prohibida, o aquells que escudats en la defensa dels treballadors han pervertit tot allò pel que mon pare va lluitar fins i tot assistint a vagues quan el dret no estava reconegut, pretenen que jo em resigni? Que em perdi en una teranyina dialèctica populista i menystingui el meu Parlament? De debò creuen que davant d’un estat malalt, sense divisió de poders, que registra impremtes i revistes. Un estat que cita judicialment tota mena de càrrecs polítics que acompleixen allò que van prometre, que redacta matussers informes falsos per destruir adversaris polítics. De debò creuen que renunciaré a construir una República? De debò es pensen que no seré coherent amb allò que m’han ensenyat i els valors que vull transmetre als meus fills?

I de debò es pensen que som pocs els que tenim una trajectòria, un fil conductor que ens ha dut a entendre que ara mateix no es tracta d’un referèndum, sinó que es tracta de ser o no ser demòcrata?

Ni citacions, ni registres, ni amenaces...  Riuades de gent als carrers, somriures, cançons de la Trinca, fermesa de polítics compromesos, actes plens a vessar, milers de voluntaris... Aquesta és la resposta d’un poble convençut que allò que fa, senzillament, és legítim i que la legalitat catalana, els drets humans i el dret internacional ens emparen. Perseguim un somni que aviat deixarà de ser-ho. Aviat podrem dir #HolaRepública.

Ah! I no ho dubteu, a Viladecans, també votarem. O han pogut impedir l’acte de Tarragona? Doncs imagineu-vos quelcom on no només hi participen uns quants milers de persones, sinó centenars de milers. Som imparables.