Repensem Viladecans

A por ellos


Aquests dies es fa difícil escriure sobre tot el que està passant. Moltes emocions, moltes injustícies i molts silencis. Més encara quan ho has de fer per una publicació en paper, que trigarà dies en sortir al carrer i corres el risc que quan sigui llegida la informació ja estigui caducada. Però hi ha coses que mai caducaran, i que mai oblidarem.

Escric aquestes paraules el 6 de novembre. I m’agradaria poder fer-ho sobre Viladecans. Sobre els propers macroprojectes urbanístics als quals haurem de fer front: el Pla de Llevant o el projecte dels terrenys industrials de la Roca. Sobre el compliment dels compromisos del Departament de Salut amb la ciutat, amb la posada en marxa del tercer CAP o l’ampliació de l’Hospital. O sobre les propostes que fem, com la subvenció de l’IBI per a famílies amb menys recursos, proposta rebutjada per l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) en un moment en què acaba d’incrementar aquest impost un 1’5%.

Però tenim més de mig Govern de la Generalitat a la presó i l’altra part acaba de ser deixada en llibertat amb mesures cautelars a Bèlgica perquè la jutgessa de l’Audiència Nacional n’ha demanat l’extradició. I en els darrers mesos s’han vulnerat infinitat de drets, drets fonamentals inclosos. Davant d’això, tot es relativitza i els esforços s’han de centrar en defensar allò essencial. Perquè, si no es respecten ni els drets fonamentals, què ens queda?

Portem setmanes que tot el que prové de l’unionisme es podria resumir amb un “A por ellos”. La Fiscalia, la jutgessa Lamela, les manifestacions unionistes, els ciutadans que animaven els cossos policials de l’Estat que venien a apallissar-nos, el rei, els mitjans de comunicació de la caverna i d’altres més nostrats... 

I davant de tot això, què ens trobem per part del nostre Ajuntament? Una manca d’empatia generalitzada. Uns que molt tímidament et mostren cert suport, altres que són feliços amb tot el que està passant i uns tercers que callen. Silencis còmplices que fereixen. Davant la presó imposada a companys de partit, escollits democràticament a les urnes, resulta especialment dolorosa la manca de sensibilitat.

Però què podem esperar d’aquells que es manifesten amb feixistes sense cap tipus de complex en concentracions que acaben en violència? Què podem esperar d’aquells que cridaven fa uns mesos “Pedro, líbranos de Rajoy!” i ara es fan selfies amb la seva ministra de Salut i el seu delegat del govern, responsable de les càrregues policials de l’1 d’octubre? Què podem esperar d’aquells que han deixat la S i la C pel camí perquè han prioritzat per davant de tot la unitat territorial espanyola? Què podem esperar d’aquells que callen davant l’empresonament de més de la meitat del Govern de Catalunya escollit amb la major participació electoral de les darreres dècades?

Jo només puc sentir decepció per aquells que van ser els nostres companys de viatge. Què t’ha passat PSC? On està el PSC de Maragall? On està el PSC de l’Estatut? On està el PSC de Ciutadans pel Canvi? De debò no us adoneu que us esteu equivocant?

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de moderació