• Viladecans, ciutat silenciada

    Els companys de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya hem impulsat recentment la campanya “Viladecans, ciutat silenciada” on denunciem un ús partidista per part de l’Ajuntament i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació municipals. El passat mes de juny vàrem presentar una queixa formal a la Sindicatura Municipal de Greuges, l’acceptació a tràmit de la qual esperem que derivi en una reformulació del funcionament de Viladecans Televisió. Estarem amatents. Com la majoria de la ciutadania, volem uns mitjans públics objectius, independents, plurals i de qualitat.

  • Garantint uns bons serveis pediàtrics

    Des d’ERC Viladecans hem presentat a la Mesa del Parlament una proposta de resolució on instem el Govern de la Generalitat a solucionar, de forma urgent i  consensuada amb els professionals afectats, les reubicacions dels serveis de pediatria i salut sexual i reproductiva que comportaran les obres d’adequació al CAP Mas Font, ubicat al Passeig de la Marina de Viladecans. L’actuació per adaptar les consultes a la nova normativa obligarà a centralitzar aquests serveis al CAP Maria Bernades, situat al carrer de la Mare de Déu de Montserrat, forçant així els usuaris a desplaçar-se a la part alta de la ciutat.

  • Desiguals

    Aquests darrers dies han estat marcats per les campanyes publicitàries del dia de la mare. Una data a qui molts fa il·lusió i de la qual s’aprofiten les empreses tot mercantilitzant la jornada. Res de nou. Cada any igual. Hi ha hagut, però, una empresa que s'ha passat de frenada. Hi ha qui diu que la publicitat permet un marge per a ser “canalla”, i que tot s’ha d’encabir en la mesura d’aquestes circumstàncies. Nosaltres creiem que mentre homes i dones siguem desiguals, no hi ha marge per a la frivolització.

  • Gràcies, Botto!

    Ahir vaig tenir l’oportunitat de preguntar quelcom a Juan Diego Botto i em vaig sentir incapaç de fer-ho. Va ser després de veure “Un trozo invisible de este Mundo” a l’Àtrium Viladecans, on després de veure l’obra se’ns oferia l’oportunitat de poder interactuar amb els actors. Si em demanessin si mai he tingut un amor platònic, segurament respondria que quan era adolescent ell per a mi va ser qui més s’adeia a aquesta definició. Però no va ser pas per això que no pogués fer-li cap pregunta, han passat els anys i els possibles amors platònics.

  • Cansades de reivindicar obvietats

    Dimecres ens llevàvem amb el titular “Una de cada 3 europees han patit una agressió sexual o física”. Una dada que ens colpeix brutalment, però malauradament no ens sorprèn. Ens resigna amargament a seguir lluitant, a no poder dir a aquells que afirmen “el feminisme és un anacronisme” que tenen raó. Les dones, com els catalans, estem cansades de reivindicar obvietats, però sabem que si no les reivindiquem perdem la lluita. Les dones volem deixar de celebrar el 8 de març com un record d’allò que encara no hem assolit, igual que els catalans volem una data que representi allò contrari a l’11 de setembre.

  • Amb el català a l'escola no s'hi juga

    La meva llengua materna és el castellà, i la meva llengua paterna el català. Domino les dues llengües per igual, de manera que sovint no sóc conscient de quina estic fent servir. M’estimo les meves llengües, perquè formen part de la meva història personal. Però n’hi ha una que està en perill, malgrat ser l’originària del país on visc, del país on sóc, del país on han nascut els meus fills. El català. Aquesta setmana hem sumat a la llista de despropòsits contra el català la sentència del TSJC, que fixa un 25% d’horari lectiu en castellà en aquelles escoles on una família hagi demandat el sistema d’immersió lingüística.

  • Prou de joc brut amb el nostre hospital!

    Hi ha gent que fa política en base a la premisa que repetint mentides, la gent acaba creient que és veritat. Malauradament, això és cert, sobretot si disposes del control dels canals de comunicació i de recursos suficients per acompanyar les mentides amb propaganda. Fa molts anys que estic implicada en el món polític, acostumada, doncs, a observar impotent aquesta freqüent pràctica. Avui, però, se m'ha acabat la paciència i, sent conscient que jo no tinc els mitjans que altres tenen, sí tinc aquest espai per dir la meva.

  • Lliures d’oulet

    El mes d’abril, quan es va confirmar a través de les portades dels diaris que el projecte Viladecans The Style Outlets prenia forma -a pesar que uns dies abans l’Alcalde ens ho havia negat-, vàrem demostrar el nostre posicionament contrari a aquest macroprojecte. Des d’aleshores hem treballat durament per tal d’impedir un despropòsit que fa xantatge emocional amb la difusa creació de llocs de treball. És per això, que també ens sumem a la Plataforma que tot just ara s’està consolidant, ja que quant més temps passa, més pesen els inconvenients, i més diluïts resten els avantatges.

  • Crònica personal d’un èxit col·lectiu

    Ens llevem i ens preparem amb tot el que cal per viure una experiència única, tots vestits de groc. Ens encaminem cap al punt de trobada dels viladecanencs i viladecanenques. Sé que som molta gent inscrita, però quan arribem i veig els centenars de persones somrients que omplen la nostra plaça de la Vila, sota un cel plujós, prenc consciència de la grandesa d’allò que estem fent. Pugem als autocars i ens dirigim cap a Santa Margarida i els Monjos, on trobem activitats culturals, lavabos i zona de pícnic.

  • De San Fermines i burkes

    Avui torno a parlar del burka, i és degut a tot el que s’està publicant discretament arrel dels San Fermines. No ho enteneu? No patiu, ara us explico... Fa un parell de dies que sento a parlar dels San Fermines, i no només pels toros, no; per una altra mostra d’àlgida testosterona. Resulta que ha sortit a la llum que és una “tradició” aprofitar l’efervescència dels esdeveniments festius per agredir sexualment a les dones. Sigui arrencant-los la roba en el moment del famós “chupinazo”, sigui magrejant-les en la dispersió de la multitud, sigui directament violant-les.

  • La nostra i la meva història

    Vaig néixer el mateix any que Catalunya Ràdio i TV3, tinc trenta anys. Vaig créixer veient dibuixos en castellà, però poc a poc la meva llengua paterna també va tenir un espai en el món audiovisual i el Club Super 3 va ser una addicció molt sana. El Tomàtic, el Petri, la Noti em van descobrir un munt de personatges que em van fer somniar. Volia volar com el Goku i la Vidal, o fins i tot com l’Arale, encara que el seu mètode no fos tan glamurós. El món de Bola de Drac fins i tot va provocar que centenars d’adolescents ens enamoréssim d’un dibuix animat de cabells liles i nom estrany.

  • Mirem més enllà del burka, si et plau

    Fa una dècada, després d'una xerrada que van fer a la meva universitat, ens van deixar provar un burka i va ser una experiència molt desagradable. Viure així deu ser un autèntic infern, una mostra de la violència masclista que pateixen les dones arreu del món. Un tipus més de presó individual, en aquest cas, visible. Però no deixa de ser res més que la punta d’un iceberg. Em sorprèn que dones amb un nivell intel•lectual i cultural elevat en facin bandera de la manera que ho fan.

  • Resistir

    Vaig a comprar, entro i em trobo una antiga veïna. M’explica que el seu home torna a tenir feina, que va tenir sort d’estar només dos mesos a l’atur. Ara bé, amb prop de cinquanta anys cobra mil euros i li renoven el contracte cada tres mesos; a sobre, no sap ni què ni com ni quan rebrà la indemnització de l’empresa on va treballar més de vint-i-cinc anys. Ella treballa fa anys al menjador d’una escola pública. Fa alguns cursos que són menys monitores per als mateixos nens. Aquest curs, a més, la qualitat del menjar se’n ressenteix.

  • Outlet, pa per a avui i gana per demà?

    Temps enrere, quan l’economia anava bé, l’Ajuntament de Viladecans va fer un planejament urbanístic per construir un gran centre comercial. Aleshores vàrem dir que no calia, que ja n’hi havia massa al nostre entorn, però el govern municipal ens va explicar que seria diferent, que seria un outlet -terme que ha agafat fortuna en plena recessió. Anys després vam topar un cop més amb la crua realitat, amb la que ens té acostumat l’equip de govern socialista: d’outlet res de res, Vilamarina és un gran centre comercial com tants d’altres, amb les mateixes franquícies que tots els centres comercials del Baix Llobregat i, per tant, sense cap valor afegit.

  • Fins aviat, cinema

    Aquesta setmana han tancat els cinemes Lauren de Viladecans. Ho vaig saber en veure un vídeo de la “televisió local”, veure-ho al TN encara ho ha fet més real. La setmana passada vaig anar a veure “Los Croods” amb la meva filla, no en sabia absolutament res, però feia basarda veure les sales tan buides. Recordo quan els cinemes van obrir, fa 12 anys, tot just havia acabat l’institut, i era una gran opció per al meu oci. Recordo les sales plenes, les cues per buscar una entrada, la concurrència per tot l’edifici de conciutadans de Viladecans.