• Crònica personal d’un èxit col·lectiu

    Ens llevem i ens preparem amb tot el que cal per viure una experiència única, tots vestits de groc. Ens encaminem cap al punt de trobada dels viladecanencs i viladecanenques. Sé que som molta gent inscrita, però quan arribem i veig els centenars de persones somrients que omplen la nostra plaça de la Vila, sota un cel plujós, prenc consciència de la grandesa d’allò que estem fent. Pugem als autocars i ens dirigim cap a Santa Margarida i els Monjos, on trobem activitats culturals, lavabos i zona de pícnic.

  • De San Fermines i burkes

    Avui torno a parlar del burka, i és degut a tot el que s’està publicant discretament arrel dels San Fermines. No ho enteneu? No patiu, ara us explico... Fa un parell de dies que sento a parlar dels San Fermines, i no només pels toros, no; per una altra mostra d’àlgida testosterona. Resulta que ha sortit a la llum que és una “tradició” aprofitar l’efervescència dels esdeveniments festius per agredir sexualment a les dones. Sigui arrencant-los la roba en el moment del famós “chupinazo”, sigui magrejant-les en la dispersió de la multitud, sigui directament violant-les.

  • La nostra i la meva història

    Vaig néixer el mateix any que Catalunya Ràdio i TV3, tinc trenta anys. Vaig créixer veient dibuixos en castellà, però poc a poc la meva llengua paterna també va tenir un espai en el món audiovisual i el Club Super 3 va ser una addicció molt sana. El Tomàtic, el Petri, la Noti em van descobrir un munt de personatges que em van fer somniar. Volia volar com el Goku i la Vidal, o fins i tot com l’Arale, encara que el seu mètode no fos tan glamurós. El món de Bola de Drac fins i tot va provocar que centenars d’adolescents ens enamoréssim d’un dibuix animat de cabells liles i nom estrany.

  • Mirem més enllà del burka, si et plau

    Fa una dècada, després d'una xerrada que van fer a la meva universitat, ens van deixar provar un burka i va ser una experiència molt desagradable. Viure així deu ser un autèntic infern, una mostra de la violència masclista que pateixen les dones arreu del món. Un tipus més de presó individual, en aquest cas, visible. Però no deixa de ser res més que la punta d’un iceberg. Em sorprèn que dones amb un nivell intel•lectual i cultural elevat en facin bandera de la manera que ho fan.

  • Resistir

    Vaig a comprar, entro i em trobo una antiga veïna. M’explica que el seu home torna a tenir feina, que va tenir sort d’estar només dos mesos a l’atur. Ara bé, amb prop de cinquanta anys cobra mil euros i li renoven el contracte cada tres mesos; a sobre, no sap ni què ni com ni quan rebrà la indemnització de l’empresa on va treballar més de vint-i-cinc anys. Ella treballa fa anys al menjador d’una escola pública. Fa alguns cursos que són menys monitores per als mateixos nens. Aquest curs, a més, la qualitat del menjar se’n ressenteix.

  • Outlet, pa per a avui i gana per demà?

    Temps enrere, quan l’economia anava bé, l’Ajuntament de Viladecans va fer un planejament urbanístic per construir un gran centre comercial. Aleshores vàrem dir que no calia, que ja n’hi havia massa al nostre entorn, però el govern municipal ens va explicar que seria diferent, que seria un outlet -terme que ha agafat fortuna en plena recessió. Anys després vam topar un cop més amb la crua realitat, amb la que ens té acostumat l’equip de govern socialista: d’outlet res de res, Vilamarina és un gran centre comercial com tants d’altres, amb les mateixes franquícies que tots els centres comercials del Baix Llobregat i, per tant, sense cap valor afegit.

  • Fins aviat, cinema

    Aquesta setmana han tancat els cinemes Lauren de Viladecans. Ho vaig saber en veure un vídeo de la “televisió local”, veure-ho al TN encara ho ha fet més real. La setmana passada vaig anar a veure “Los Croods” amb la meva filla, no en sabia absolutament res, però feia basarda veure les sales tan buides. Recordo quan els cinemes van obrir, fa 12 anys, tot just havia acabat l’institut, i era una gran opció per al meu oci. Recordo les sales plenes, les cues per buscar una entrada, la concurrència per tot l’edifici de conciutadans de Viladecans.

  • 8 de març i les seves 50 ombres

    Demà és el dia Internacional de les Dones (Treballadores), una jornada per a la reflexió, l’anàlisi i la denúncia. Homes i dones no som iguals, però sí mereixem un tracte igual, unes oportunitats equivalents i un món que ens equipari en drets i obligacions. És allò de la igualtat de la diferència. Malauradament, tot allò que es debat una jornada com la de demà sembla que s’oblida l’endemà. Allò urgent passa un cop més per davant d’allò necessari. La crisi. Però allò urgent es manipula, ja que la crisi ha afectat de forma molt més agressiva a les dones, que reculen en drets i oportunitats.

  • 30 anys

    Avui s’ha aturat una mica el ritme i he pensat en escriure alguna cosa per al bloc. Entro per veure quant fa que no hi escric res i me n’adono que fa un mes! Suposo que un mes on les notícies han estat “más de lo mismo”, i no m’han inspirat massa. Esgota veure el constant atac a Catalunya i el seguit de despropòsits vinculats a la corrupció. S’acaben les reflexions i les ganes d’escriure. Però no tot ha estat això, aquest mes he fet trenta anys. Una xifra rodona, d’aquelles que t’obliguen –no sé ben bé per què- a aturar-te, fer balanç i seguir endavant.

  • Construint un futur sense fonaments de merda

    Aquests dies la merda s’escampa a una velocitat inassumible, obres els telenotícies i ja no es parla de crisi, desnonaments, prima de risc o bons escombraries, ara es parla de corrupció, corrupció i més corrupció. I no és que haguem superat la crisi, no, sinó que en un context on les famílies malden per sobreviure, tot allò que se sospitava però ningú volia explicitar ha explotat. Cada dia apareixen nous casos i els mitjans van plens de perillosíssimes expressions del tipus “Tots els partits.

  • The help, alguns la necessitaran

    Aquesta setmana hem assistit a un esdeveniment històric, un fet que marca el camí cap a la llibertat del nostre poble. S’ha aprovat la Declaració de Sobirania. Però, malauradament, no totes les parts que previsiblement podien votar a favor ho han fet. Mentre el procés de negociació era retransmès pels mitjans de comunicació gairebé en directe, amb filtració inclosa, escoltàvem perplexos declaracions surrealistes i contradiccions vergonyants. La desorientació d’uns i el purisme d’altres els ha impedit sumar-se a una fita excepcional.

  • Desigual

    Acabo de veure els anuncis de la campanya Desigual. La xarxa en va plena, “Desigual” i “#tengounplan” són trendding topic a twitter. Dono per fet que ho són per la indignació generada. Entro al hashtag i confirmo, un cop més, quanta feina queda encara per fer. La marca ha aconseguit el que pretenia, ressò a qualsevol preu. Però a mi el preu a pagar em fa posar els pèls de punta. Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre poder i gènere, on vaig intentar fer una reflexió referent a l’aclaparadora pressió que les nostres filles reben perquè vulguin ser una princesa.

  • Ressaca post-electoral

    La nit del 25N vàrem aconseguir una fita increïble, vàrem passar de cinquena força del Parlament de Catalunya a segona. Tot això en dos anys i fent una enorme renovació de les estructures del nostre partit. Les coses s’han fet bé i hem estat recompensats. A pesar de la campanya mediàtica, del menyspreu cap a la nostra formació i del missatge Massiànic, la ciutadania ens ha fet confiança perquè ha vist que hi ha una altra manera de fer les coses: educada, humil, honesta, valenta, clara discursivament, pedagògica, respectuosa.

  • Junqueras

    Avui vull dedicar un espai al bloc al candidat del meu partit, a la persona que encapçala la llista de la qual formo part. Oriol Junqueras, la cara més visible de l’actual Esquerra Republicana. Ahir vaig veure el debat de TV3 i em vaig sentir molt orgullosa del nostre cap de llista, no només perquè va ser propositiu, molt més que la resta, donant solucions reals als problemes que actualment pateix la ciutadania; sinó perquè ho va fer amb educació i bones maneres, sense faltar al respecte.

  • Siguiendo el sueño familiar

    Mi abuelo vino a Catalunya buscando un sueño, un futuro mejor para él y su futura familia. Cuando se jubiló la gente le preguntaba que por qué no volvía a su pueblo, y él siempre respondía que como se iba a ir a vivir allí si lo más importante lo tenía aquí, sus hijos y nietos. Siempre recordaré su ilusión al ver que su nieta había entrado en la universidad. Poco después murió, pero murió sabiendo que sus esfuerzos, el de un niño que cuidaba cerdos y era prácticamente analfabeto, habían valido la pena.