• 8 de març i les seves 50 ombres

    Demà és el dia Internacional de les Dones (Treballadores), una jornada per a la reflexió, l’anàlisi i la denúncia. Homes i dones no som iguals, però sí mereixem un tracte igual, unes oportunitats equivalents i un món que ens equipari en drets i obligacions. És allò de la igualtat de la diferència. Malauradament, tot allò que es debat una jornada com la de demà sembla que s’oblida l’endemà. Allò urgent passa un cop més per davant d’allò necessari. La crisi. Però allò urgent es manipula, ja que la crisi ha afectat de forma molt més agressiva a les dones, que reculen en drets i oportunitats.

  • 30 anys

    Avui s’ha aturat una mica el ritme i he pensat en escriure alguna cosa per al bloc. Entro per veure quant fa que no hi escric res i me n’adono que fa un mes! Suposo que un mes on les notícies han estat “más de lo mismo”, i no m’han inspirat massa. Esgota veure el constant atac a Catalunya i el seguit de despropòsits vinculats a la corrupció. S’acaben les reflexions i les ganes d’escriure. Però no tot ha estat això, aquest mes he fet trenta anys. Una xifra rodona, d’aquelles que t’obliguen –no sé ben bé per què- a aturar-te, fer balanç i seguir endavant.

  • Construint un futur sense fonaments de merda

    Aquests dies la merda s’escampa a una velocitat inassumible, obres els telenotícies i ja no es parla de crisi, desnonaments, prima de risc o bons escombraries, ara es parla de corrupció, corrupció i més corrupció. I no és que haguem superat la crisi, no, sinó que en un context on les famílies malden per sobreviure, tot allò que se sospitava però ningú volia explicitar ha explotat. Cada dia apareixen nous casos i els mitjans van plens de perillosíssimes expressions del tipus “Tots els partits.

  • The help, alguns la necessitaran

    Aquesta setmana hem assistit a un esdeveniment històric, un fet que marca el camí cap a la llibertat del nostre poble. S’ha aprovat la Declaració de Sobirania. Però, malauradament, no totes les parts que previsiblement podien votar a favor ho han fet. Mentre el procés de negociació era retransmès pels mitjans de comunicació gairebé en directe, amb filtració inclosa, escoltàvem perplexos declaracions surrealistes i contradiccions vergonyants. La desorientació d’uns i el purisme d’altres els ha impedit sumar-se a una fita excepcional.

  • Desigual

    Acabo de veure els anuncis de la campanya Desigual. La xarxa en va plena, “Desigual” i “#tengounplan” són trendding topic a twitter. Dono per fet que ho són per la indignació generada. Entro al hashtag i confirmo, un cop més, quanta feina queda encara per fer. La marca ha aconseguit el que pretenia, ressò a qualsevol preu. Però a mi el preu a pagar em fa posar els pèls de punta. Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre poder i gènere, on vaig intentar fer una reflexió referent a l’aclaparadora pressió que les nostres filles reben perquè vulguin ser una princesa.

  • Ressaca post-electoral

    La nit del 25N vàrem aconseguir una fita increïble, vàrem passar de cinquena força del Parlament de Catalunya a segona. Tot això en dos anys i fent una enorme renovació de les estructures del nostre partit. Les coses s’han fet bé i hem estat recompensats. A pesar de la campanya mediàtica, del menyspreu cap a la nostra formació i del missatge Massiànic, la ciutadania ens ha fet confiança perquè ha vist que hi ha una altra manera de fer les coses: educada, humil, honesta, valenta, clara discursivament, pedagògica, respectuosa.

  • Junqueras

    Avui vull dedicar un espai al bloc al candidat del meu partit, a la persona que encapçala la llista de la qual formo part. Oriol Junqueras, la cara més visible de l’actual Esquerra Republicana. Ahir vaig veure el debat de TV3 i em vaig sentir molt orgullosa del nostre cap de llista, no només perquè va ser propositiu, molt més que la resta, donant solucions reals als problemes que actualment pateix la ciutadania; sinó perquè ho va fer amb educació i bones maneres, sense faltar al respecte.

  • Siguiendo el sueño familiar

    Mi abuelo vino a Catalunya buscando un sueño, un futuro mejor para él y su futura familia. Cuando se jubiló la gente le preguntaba que por qué no volvía a su pueblo, y él siempre respondía que como se iba a ir a vivir allí si lo más importante lo tenía aquí, sus hijos y nietos. Siempre recordaré su ilusión al ver que su nieta había entrado en la universidad. Poco después murió, pero murió sabiendo que sus esfuerzos, el de un niño que cuidaba cerdos y era prácticamente analfabeto, habían valido la pena.

  • La por

    La por és una eina fonamental del nostre instint de supervivència. Gràcies a la por, davant de situacions que desconeixem som previnguts, ens aturem i reflexionem. Com a éssers humans tenim l'instint elemental de sobreviure i fer sobreviure la nostra espècie, per això necessitem la por, per tal de no cometre errors que podrien acabar amb les nostres vides. Ara bé, la por també és l'argument de qui no té arguments per convèncer. La por és la feblesa d'aquells que no han pogut o no han volgut informar-se, d'aquells que han estat víctima de la desinformació programada.

  • In-inde-independència

    Ahir* va ser un dia històric, i només un neci no ho veuria així -al marge d'estar o no d'acord amb els càntics que ressonaven pels carrers de Barcelona. Sóc jove, encara no tinc els trenta anys, però he anat a moltes manifestacions i cap era com la que ahir va ocupar la nostra capital. Il·lusió, alegria, reivindicació, multitud, col·lapse, festa, llibertat, civisme... mots que defineixen una jornada on Catalunya va marcar un punt de no retorn. Seran molts els que intentaran desvirtuar tot el que ahir es va esdevenir, però no s'hi pot fer res davant l'evidència, l'evidència d'un poble que en té prou de fer equilibris per encaixar en un Estat d'on rep amenaces i menyspreu.

  • Tenim dret a abandonar el Titanic

    Fa anys que sentim a parlar de crisi, però enlloc d'albirar la sortida, cada cop es veu el futur més negre. Comprenc que la gent perdi l'esperança davant la política, ja que aquells que governen demostren dia rere dia el seu servilisme a la banca i el capitalisme, mentre el gruix de la població veu impotent l'ensorrament de l'estat de Benestar, alhora que l'angoixa del deute pressiona el seu pit, mentre els seus diners serveixen per salvar el cul d'aquells que han creat tots aquests despropòsits.

  • Eurovegas, el darrer despropòsit

    Fa dies que una notícia va fent “xup-xup”, ocupant portades i tertúlies, desconcertant ciutadania i alcaldes. L’objecte d’aquesta notícia és l’anunci de la possibilitat d’encabir l’Eurovegas en terrenys catalans, concretament, en terrenys baixllobregatins. Tots els avaladors de l’statu quo han estat aquests dies preparant l’opinió pública en favor d’aquest macroprojecte, apel•lant el sentit comú i jugant amb l’alta xifra d’aturats. Segons aquestes persones el que el Sr.

  • Més somriures i menys petards

    El passat dia 5 de gener vàrem anar a veure l'arribada dels Reis Mags d'Orient, que tal i com estava anunciat, començava a les 18.00h. Cal dir que nosaltres vàrem arribar uns minuts tard, però tot estava molt tranquil, tan sols sonava música de fons. Ens vàrem col·locar a prop de la rotonda dels cinemes i vàrem esperar. Mentrestant, observàvem com mainada, pares i avis s'anaven inquietant davant el retard en l'inici de l'arribada dels reis. Nens i nenes cada cop més avorrits no sabien com posar-se, tan sols l'excitació de veure els seus particulars herois els feien mantenir l'atenció i no brunzinar en excés.

  • Vida al carrer!

    El darrer cap de setmana de novembre feia goig passejar pels carrers de Viladecans, va ser la 6a Fira Medieval de Viladecans. El centre de la Vila era ple de paradetes de negocis locals que varen sortir dels seus locals i visitants forans que varen ampliar l'oferta. Llums, gent, riures, activitat, salutacions, converses... En resum, vida als carrers. Malauradament són poques les ocasions en que els nostres carrers respiren tanta vitalitat. Una de les altres grans ocasions és la del festival Al carrer, on la gent també gaudeix de la suma de teatre, paradetes i sobretot passeigs multitudinaris.

  • Més convençuda que mai!

    Em recordo a mi mateixa l'any 2000 descobrint la notícia de la majoria absoluta del PP, unes llàgrimes d'impotència començaren a lliscar per les meves galtes. Allò marcà la meva postadolescència i em convertí en una ciutadana molt més convençuda dels meus ideals i sobre la importància de la lluita de la ciutadania per fer passes endavant. Ahir no vaig tenir la mateixa reacció, ja era conscient que això passaria i només esperava un contrapunt dolç. Aquest fou el que esperem sigui la consolidació dels 3 diputats republicans i la gran força d'Amaiur.