No he trobat el trailer, us deixo amb la primera escena de la pel·lícula, que crec ja és prou eloqüent sobre el film.

Aquesta setmana ha estat clarament marcada pel debat monogràfic sobre la crisi econòmica que hi ha hagut al Congrés dels Diputats. Concretament pel pobre paper que han fet tant el president del Govern com el representant del partit més gran de l'oposició, és a dir, Zapatero i Rajoy. Com va dir Ridao “ZP vol fer en dos mesos el que no ha fet en dos anys” i ha estat incapaç de deixar a banda el seu infantil optimisme. Ara bé, Rajoy tampoc va estar a l'alçada, va jugar a “ataque y derribo” i no va estendre la mà per tal d'afavorir un pacte necessari i de vital importància.

Avui, lamentablement, els desafectes segurament han augmentat i no m'estranya. Senyors, el bon polític deixa a banda els interessos de partit i treballa pels interessos de país. Degut a la seva actitud l'opinió pública cada cop creu més que no hi ha polítics que no actuïn així. ZP i Rajoy són els que més quota de pantalla tenen, i els que més contribueixen a fer créixer la desafecció.

A mi em sorprèn tant aquesta actitud que ni tan sols sé com definir el que sento. No entenc com no se n'adonen que el millor que podrien fer i el que realment els beneficiaria electoralment és fer un pas valent, prendre mesures, deixar de ser populista i conduir l'estat lluny d'aquesta crisi que cada cop ens ofega més.

El que em dol d'això és que hi ha gent que està perdent la il·lusió en els seus ideals, perquè comença a creure que no hi ha res a fer. Perdre els ideals reforça la grisor de la gestió, la mediocritat d'alguns que governen i la posició dels qui l'statu quo enforteix. Per això aquesta setmana us recomano una pel·lícula que per a mi és un cant a l'optimisme, perquè al cap i a la fi, nosaltres també formem part de la societat i si tots deixem de lluitar és la societat la que s'ensorra, la que perd la batalla.

Lugares comunes és una pel·lícula d'un dels meus directors favorits, Adolfo Aristarain, que sempre ens transmet a través de la seva obra la necessitat de seguir lluitant, de no rendir-nos i ser coherents en allò que creiem. Les seves obres sempre tenen un punt amarg, però et carreguen de força i ganes de seguir sent coherent amb allò que un creu i defensa.

Una de les meves escenes favorites és quan el protagonista, encarnat pel meravellós actor argentí Federico Luppi, fa un sermó al seu fill que queda completament bloquejat. Al personatge, com a pare, li sap greu, però diu unes “verdades como puños”. Espero gaudiu de la pel·lícula i que us carregui amb la mateixa força que em carrega a mi.