Aquesta setmana he tingut una sensació molt estranya, com si estigués atrapada en el temps, com a la pel·lícula Groundhog Day. El temps que està fent no em fa pensar que d'aquí res els carrers de la meva ciutat seran envaïts pel teatre i el bon ambient, o que ja es comencen a ensumar les vacances de l'estiu, o que comença a ser època d'orxata i terrasses. Al contrari, a vegades em sorprenc a mi mateixa pensant en quan sigui nadal, com si tornéssim a estar a la tardor.

Però no només per aquesta primavera estranya que està fent, que segons els experts no és estranya, sinó que ho ha estat en els darrers anys fent calor abans de temps i obligant-nos a mudar l'armari quan encara no ho hauríem d'haver fet. La qüestió és que aquesta sensació d'atrapada en el temps la vaig tenir quan vaig seguir tota la reunió de ZP i Rajoy. Poder només de déjà vu, però la qüestió és que allò ja m'era familiar... Numeret mediàtic buit de contingut.

Els que sí deuen pensar que estan atrapats en el temps són ells, ZP i Rajoy, ja que no es pot mirar d'entendre de cap altra manera que actuïn com ho estan fent. Deuen pensar que tenen tot el temps del món i les oportunitats indefinides, perquè sinó... com pot ser que siguin tan increïblement ineptes?

No m'estranya que la gent pensi que la política no serveix per a res, tenint en compte que aquests dos personatges deuen ser dels que més quota de pantalla i diari tenen. Que no se n'adonen que la gent té ganes de polítics intel·ligents que demostrin que això de la política no és un joc, que és quelcom molt seriós i on tots ens hi juguem molt? Que no veuen que si volen ser un veritable home d'estat han de posar les llargues i mirar més enllà del que tenen davant dels nassos?

Des d'aquí són molts els polítics que demanen seriositat i que agafin les regnes de tot plegat. Si volem ocupar un bon lloc a la sortida de la crisi, si volem sortir de la crisi, no poden frivolitzar i només fixar-se ens els possibles còmputs de vots. Per sort aquí sembla que hi ha qui s'ho pren seriosament i es prenen mesures com El pla de Recerca i Innovació.

Així doncs, influenciada per aquesta sensació d'estar atrapada en el temps us recomano una comèdia que té uns quants anys i que ja us he citat a l'inici Groundhog Day, on una sempre dolça Andie MacDowell s'acaba enamorant de l'home atrapat en el temps, el peculiar Bill Murray, que amb molt poca gesticulació és capaç d'expressar grans què. Una comèdia d'aquelles que venen de gust veure al sofà amb la manta i la calefacció posada deixant-se robar somriures amb l'evolució d'un personatge entranyable.