Aquesta setmana la corrupció ha tornat a ser portada a tots els diaris del país. Les causants d'aquestes portades han estat les més d'onze mil pàgines que recullen el sumari del cas Pretòria, que contenen converses telefòniques colpidores i que remouen les entranyes. Em repugna que gent que rep la confiança dels ciutadans i ciutadanes emprin aquesta confiança per enriquir-se personalment. Em repugna que gent que ha ocupat llocs d'una important rellevància a la Generalitat de Catalunya aprofiti els contactes i coneixements adquirits per robar a la ciutadania. I m'entristeix que certs polítics esdevinguin presumptament corruptes i la ciutadania extrapoli la seva desafecció cap a tota la classe política.

Jo m'enorgulleixo de formar part d'un partit polític on la corrupció no forma part del nostre vocabulari. Un partit que, parafrasejant a Mª Àngels Cabassés -diputada i secretària de Política Econòmica d'Esquerra-, ha impulsat l'oficina antifrau davant les reticències de CiU i PP, ha impulsat iniciatives al Parlament i al Congrés per augmentar la transparència en el finançament dels partits polítics i ara acaba d'empènyer i donar suport a la llei de reforma de la Sindicatura de Comptes.

Com diu el nostre secretari general, Joan Ridao: "nosaltres podem ficar la pota, però mai fiquem la mà!". Ara bé, no vull dir que nosaltres siguem els únics que estem nets. Com a partit, sembla que aquesta manca de màcula la compartim només amb ICV, però bona gent amb ganes de fer bona política n'hi ha a tots els partits.

Jo només puc dir una cosa, que ja he dit en més d'una ocasió en aquest mateix bloc, no us uniu al grup de desafectes. L'única manera de garantir que no n'hi hagi que se n'aprofitin a nivell personal és exercint un seguiment i control de ben a prop. I sobretot, castigant aquells que s'han lucrat amb els nostres diners, que no els surti gratis el robatori. Demostrem que la poma democràtica no està podrida i que als cucs se'ls agafa i se'ls fa fora.

I com la setmana va de presumptes robatoris... jo avui aprofito per recomanar-vos una pel·lícula de "lladres de guant blanc": The Thomas Crown Affair. Un gènere de ficció pel qual tinc debilitat, sent aquest film protagonitzat pel sensual duo Brosnan-Russo un dels meus favorits. Un entretingut joc on l'art i Monet -un dels meus pintors favorits- són les fitxes. Un film on la banda sonora esdevé un personatge més, arribant al seu punt culminant en la darrera escena localitzada al museu.