Els darrers divendres i dissabte vaig tenir el plaer d'assistir al 3r Congrés de les Dones del Baix Llobregat. En un article enviat a la revista El Delta Viladecans resumeixo l'experiència* i comento que poc a poc aniré aprofundint en les idees i conceptes que vaig esbossar d'una forma esquemàtica -fins i tot poder massa-, degut al poc temps que ens deixaven per a cada intervenció. Doncs bé, avui vull parlar del laberint amb sostre de vidre.

Què és això del laberint amb sostre de vidre? Doncs una idea que he reformulat conjugant dues potents reflexions que va fer la professora d'ESADE Esther Sánchez en la seva ponència a la jornada El talent femení en el lideratge de les empreses -jornada que vam organitzar el passat 8 de març des de la Fundació Josep Irla, i sobre la qual ja m'hi he referit en aquest espai. Ella deia que no li agradava parlar de sostre de vidre, ja que creu que és més precís parlar de laberint. El laberint és una metàfora que ens permet desciure el trajecte laboral de les dones, on anem avançant fins que de cop ens trobem una paret i hem de fer marxa enrera i buscar un altre camí. N'hi ha que acaben arribant al destí, pero el camí és dur i molt més llarg que el dels homes.

Quines són aquestes parets que ens anem trobant les dones al llarg de la nostra carrera professional? La subtilesa de la discriminació en processos de selecció i cobertura, factors estereotipats en la promoció, cultura presencial del treball, manca de flexibilitat horària, ineficàcia en les mesures de conciliació... I en que es tradueix això? En pèrdua de talent femení que es tradueix en una pèrdua del nostre PIB potencial, infrarepresentació de dones en la direcció de les empreses, diferències salarials, presència testimonial de dones en les càtedres universitàries...

Esther Sánchez deia que la part que a ella li agrada del símil del sostre de vidre és que ens permet veure què fan els homes. Per això jo defenso la idea dels laberints amb sostre de vidre, perquè mentre les dones batallem per trobar la sortida que més s'adigui a les nostres capacitats dins d'un laberint esgotador, anem veient que passa al pis de dalt quan els homes manen. Aquesta visió ens permet veure la part negativa, la que precisament ens impedeix avançar i, per tant, la que en cap cas no hem de repetir quan arribem a llocs de direcció. Per això repeteixo la crida que ja vaig fer al Congrés: no masculinitzem els nostres patrons! No ens convertim en homes que substitueixen l'americana per la faldilla i els talons! Si fem això, estarem contribuint a que les dones mai puguem sortir del laberint que milers d'anys de patriarcat ens ha mantingut al marge de la vida pública.

* Penjaré l'article en aquest espai quan el publiquin