Dilluns vinent és el dia per a l'alliberament lèsbic, gai, transsexual i bisexual. Farà 41 anys que es varen produir els "Aldarulls de Stonewall". Algú podria pensar que són fites a celebrar, a recordar, però que ja no cal reivindicar. No hi estic d'acord... només cal llegir aquest enllaç del bloc personal del Duran i Lleida. Quan vaig llegir el text vaig recordar que és una lluita que no cal deixar, que s'ha aconseguit molt, però encara queda molt camí per córrer.

Des de nena m'han ensenyat a respectar l'orientació sexual de tothom. Dos fets suposo que conviuen en el meu subconscient i han format el meu respecte per als col·lectius lèsbic, gai, transexual i bisexual: el primer, que ma mare sempre m'ha parlat de la díficil vida d'un amic d'adolescència que era homosexual i que va haver de marxar a França. El segon, que des de ben petita els meus pares m'han dut a Sitges, quan l'homosexualitat acostumava a anar acompanyada de "rejillas i shorts" i ells comentaven indignats la gent que els mirava malament.

Poder us poden semblar anecdòtiques, aquestes dades, però crec que són aquestes anècdotes les que hem d'explicar als nostres fills i filles, perquè cal ser conscient de la lluita que precedeix l'assoliment de qualsevol dret. Sense aquesta consciència es pot frivolitzar amb els drets i creure que són quelcom grauït, arribant a la passivitat que seria còmplice potencial de la pèrdua dels mateixos.

Per això avui us proposo que veieu Philadelphia, un dels primers films destinats al gran públic que parlava obertament de l'homosexualitat. En aquesta obra hi trobem les brillants interpretacions de Tom Hanks i Denzel Washington, acompanyats per un Antonio Banderas que s'obria camí a Hollywood. Una obra preciosa i que amb moltíssima sensibilitat parla de drets humans a través d'una petita gran història, que veu com la banda sonora que li han escollit se li acobla perfectament.