De mapes i desitjos
Avui, llegint l’article que la Marina Llansana ha publicat a l’Ara, he recordat aquella nena preadolescent que vaig ser fa anys. Aquella nena començava a estudiar geografia i veia com contínuament havia d’aprendre països i capitals europees noves. Aquella nena finalment va penjar un mapa de colors molt llampants a la seva habitació que asseguraven incorporava les darreres actualitzacions europees... Però jo no em creia que allò fos així, ja que si durant un temps havien anat apareixent països... per què ara s’havia d’aturar?
Finalment va ser veritat, aquell mapa que em servia per estudiar i per donar color a la meva petita cambra, va quedar estàtic. Jo no entenia per què, pensava que tenia una part de gràcia allò de l’aparició de nous països. Tot i que ben mirat, també ho trobava una mica esgotador, perquè quan et semblava tenir un croquis mental del teu continent, resulta que te’l canviaven.
Crec que aquells canvis geogràfics de la meva preadolescència han estat clau per al meu independentisme. Cal dir que anys després jo pensava que si aconseguíem un bon federalisme n’hi hauria prou. Suposo que el meu entorn, el fet de tenir un pare que mai ens ha condicionat políticament –fins que no ens hem posicionat nosaltres ell mai s’ha explicitat- i tenir arrels andaluses contribuïen a un desig de no trencament.
Amb els anys, però, te n’adones que no hi ha cap mal en ser independentista, que no cal tenir cap por, i aquells canvis geogràfics reapareixen del teu subconscient. Et vas informant i te n’adones que vols un país lliure, i que no per això renunciaràs a la teva llengua materna -el castellà-, ni deixaràs d’emocionar-te amb el flamenc, ni deixaràs de gaudir de les pel•lícules d’Almodóvar, ni renegaràs mai de la teva sang andalusa.
Ser independentista, per a mi, inclou dues vessants, la racional i l’emocional. La primera té a veure amb els meus diners, amb el fet de ser espoliada per una monarquia bananera que es dedica a fer un AVE que no té cap sentit, mentre que el Corredor Mediterrani continua en la categoria de “reclam europeu” –per posar només un exemple. La part emocional la sento quan vibro en veure el potent panorama musical que tenim al país o quan se’m posa la pell de gallina en formar part d’esdeveniments com el de la manifestació del 10-J.
Aquestes dues vessants conjuguen en un desig, en el de veure el meu país nacionalment lliure com a un membre de ple dret d’una Europa millor. Així doncs, aquella nena preadolescent s’ha convertit en una dona que espera que quan la seva filla sigui preadolescent tingui la mateixa confusió que ella, i hagem de comprar-li mapes nous que incloguin nous estats i noves capitals: Escòcia, Catalunya...
Finalment va ser veritat, aquell mapa que em servia per estudiar i per donar color a la meva petita cambra, va quedar estàtic. Jo no entenia per què, pensava que tenia una part de gràcia allò de l’aparició de nous països. Tot i que ben mirat, també ho trobava una mica esgotador, perquè quan et semblava tenir un croquis mental del teu continent, resulta que te’l canviaven.
Crec que aquells canvis geogràfics de la meva preadolescència han estat clau per al meu independentisme. Cal dir que anys després jo pensava que si aconseguíem un bon federalisme n’hi hauria prou. Suposo que el meu entorn, el fet de tenir un pare que mai ens ha condicionat políticament –fins que no ens hem posicionat nosaltres ell mai s’ha explicitat- i tenir arrels andaluses contribuïen a un desig de no trencament.
Amb els anys, però, te n’adones que no hi ha cap mal en ser independentista, que no cal tenir cap por, i aquells canvis geogràfics reapareixen del teu subconscient. Et vas informant i te n’adones que vols un país lliure, i que no per això renunciaràs a la teva llengua materna -el castellà-, ni deixaràs d’emocionar-te amb el flamenc, ni deixaràs de gaudir de les pel•lícules d’Almodóvar, ni renegaràs mai de la teva sang andalusa.
Ser independentista, per a mi, inclou dues vessants, la racional i l’emocional. La primera té a veure amb els meus diners, amb el fet de ser espoliada per una monarquia bananera que es dedica a fer un AVE que no té cap sentit, mentre que el Corredor Mediterrani continua en la categoria de “reclam europeu” –per posar només un exemple. La part emocional la sento quan vibro en veure el potent panorama musical que tenim al país o quan se’m posa la pell de gallina en formar part d’esdeveniments com el de la manifestació del 10-J.
Aquestes dues vessants conjuguen en un desig, en el de veure el meu país nacionalment lliure com a un membre de ple dret d’una Europa millor. Així doncs, aquella nena preadolescent s’ha convertit en una dona que espera que quan la seva filla sigui preadolescent tingui la mateixa confusió que ella, i hagem de comprar-li mapes nous que incloguin nous estats i noves capitals: Escòcia, Catalunya...