Ahir vaig estar veient El Convidat, un gran programa al capdavant del qual trobem un bon periodista, Albert Om. La primera temporada no el vaig poder seguir tant, però aquest curs estic veient tots els programes, i gaudint amb cadascun d’ells. Sovint acostumo a acompanyar el visionat d’aquest amb anar tafanejant què diuen pel twitter. Ahir no vaig fer-li massa cas, a aquesta addictiva però interessant eina 2.0, ara bé, vaig tenir-ne prou per observar tres tipus de comentaris.

El primer tipus de comentaris destacaven amb to ofès que els fills i la dona de Gerard Quintana parlaven en castellà. El segon tipus eren alguns no independentistes que se’n fotien que un nou referent del moviment d’alliberació nacional parlés a casa castellà i el seu pare fos un “gris”. Per sort, hi havia un tercer grup, el que per a mi és el més assenyat i comparteixo, aquell que feia notar de diferents maneres que “Catalunya serà diversa, o no serà”.

Jo haig de reconèixer que vaig quedar impactada pel fet que els nens del cantant de Sopa de Cabra contestessin en castellà quan l’Albert se’ls dirigia en català. Però no pel fet que a casa seva en Quintana parli en castellà, sinó pel fet que aquests nens tenen una oportunitat meravellosa de poder gaudir del domini de més d’una llengua i, de moment, no sembla que així sigui. Ara bé, jo desconec la conjuntura d’aquesta família, només sé que la mare parla castellà, que aquest punt sembla ser una de les divergències amb la seva parella i que la llengua materna del cantant és el castellà.

Si em permeteu, ara us parlaré una mica de mi. Sóc independentista convençuda i a casa amb el meu germà i la meva mare parlem castellà. A vegades em trobo gent que em pregunta com he arribat a l’independentisme, una pregunta que em resulta curiosa però interessant. Pitjor és quan em donen a entendre que si fóssim independentistes de debò no parlaríem en castellà. Aquí, m’emprenyo! Si fos l’euskera seria la més “xula” de totes, per a aquesta mena de gent, però com parlo castellà... Senyores i senyors que penseu en aquests termes, em feu vergonya!

Deixeu-me que parli encara una mica més de mi, poder alguns que llegiu aquestes línies ja coneixereu l’anècdota, però crec que ve a tomb explicar-la. Quan el meu germà va néixer jo estava a punt de fer quatre anys, quan ell tenia pocs mesos el meu pare va arribar a casa i em va trobar parlant al meu germà en castellà. El meu pare, catalanoparlant i compromès amb el país des de la seva adolescència em va demanar per què no li parlava en català. Jo li vaig respondre “Papa, què no veus que plora en castellà?” El pobre home va quedar desarmat i va deixar-me fer.

El meu pare treballava mil hores al dia fora de casa per poder tirar-nos endavant, i passàvem la major part del dia amb la meva mare. Ella va néixer a Catalunya, però fins als 14 anys no va sentir parlar català –per cert, quan va entrar a treballar a la sabateria dels pares de Toni Clapés. Quan amb divuit anys va conèixer al meu pare, ell va dirigir-se en castellà per posar les coses fàcils, ella li va dir que li parlés en català, tot i que ella respongués en castellà. El meu pare va quedar enamorat i ma mare va aprendre molt millor el català.

Per què us explico tot això...? Perquè Catalunya és un país divers, en la diversitat del qual resideix la nostra grandesa. Si volem ser lliures, hem de deixar que la població ho sigui per parlar el que vulgui a casa seva.