Euskal pilota. Larrua Harriaren Kontra (LPS)
Ahir vaig saber que ETA havia anunciat el cessament definitiu de l’activitat armada mentre estava treballant per tal que l’acte de presentació d’Alfred Bosch i tota la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya anés bé. Em va semblar bonic conèixer la notícia d’aquesta manera, perquè per fi l’independentisme basc quedaria al marge de la violència i podria lluitar per les seves llibertats com fem nosaltres.
Des que ho vaig saber he anat seguint, en la mesura d’allò que m’ha estat possible, comentaris, titulars, piulades... i també he anat fent memòria de com he viscut jo els esdeveniment que han envoltat ETA. Crec que per a mi va ser clau l’execució de Miguel Ángel Blanco. Jo tenia 14 anys i l’atrocitat d’aquell fet em va marcar profundament. Abans d’això havia sentit a parlar de conceptes com GAL, ETA, terrorisme d’estat, atemptat... però no acabava d’entendre la complexitat de tot plegat.
La memòria és juganera, però crec que puc afirmar que el capítol de Miguel Ángel Blanco va ser per a mi un punt d’inflexió. Poc a poc vaig anar informant-me i mirant d’entendre què passava. Mai he justificat ni justificaré cap mena de violència, sóc pacifista des que tinc consciència, però també sé que el terrorisme és molt complex i no es pot frivolitzar amb ell. No és només una colla de gent que es dedica a posar bombes.
Em recordo emocionada a casa dels meus yayos veient l’acte que van fer en memòria del ja citat Miguel Ángel Blanco, aquell desconegut que de cop va entrar a la meva vida a través d’una amenaça explicada en un butlletí urgent de les notícies, quan de sobte va sortir a l’escenari Raimon i en començar a cantar va ser xiulat de forma grotesca. Recordo com em vaig sentir d’ofesa i com vaig sentir profunda admiració per les sensates paraules del gran José Sacristán defensant la llibertat de tothom a expressar-se en las eva llengua.
Ahir ETA va fer un gest històric, un gest que la meva filla estudiarà als llibres d’història i jo podré explicar-li com ho vaig viure. Són terroristes, i com he sentit en una tertúlia aquest matí, com a tals no pots esperar massa d’ells, a diferència d’un estat que s’autoanomena de dret i democràtic, del qual sí hauríem de poder esperar moltes coses. Doncs bé, els terroristes han fet una passa històrica, l’estat estarà a l’alçada que li pertoca? De moment les portades d’alguns “diaris” avui m’han provocat repugnància, com també les declaracions de segons quins individus.
Hi ha una cosa que està clara, ara que per fi ETA ha renunciat a la violència, com va dir ahir Anna Simó, “L'excusa de la violència ja no existeix per evitar el dret a decidir dels pobles”.
Jo, mentrestant, tan aviat com pugui, recuperaré de la meva particular filmoteca la pel•lícula documental Euskal pilota. Larrua Harriaren Kontra. El que crec que serà una gran eina per explicar a la meva filla quan sigui gran què va ser tot allò d’ETA que un dia va començar a acabar quan ella tenia 3 anys. Recordo com vaig emocionar-me profundament amb fragments del document audiovisual quan vam anar tot un grup de la universitat a veure-la plegats. Atxaga deia “La gente andará a veinte centimetros, levitará, del peso que nos quitaremos de encima”. Avui si vas per Euskalerria, la gent no toca terra. Ara cal que a ells i a nosaltres se’ns deixi decidir sobre la terra que estimem.
Des que ho vaig saber he anat seguint, en la mesura d’allò que m’ha estat possible, comentaris, titulars, piulades... i també he anat fent memòria de com he viscut jo els esdeveniment que han envoltat ETA. Crec que per a mi va ser clau l’execució de Miguel Ángel Blanco. Jo tenia 14 anys i l’atrocitat d’aquell fet em va marcar profundament. Abans d’això havia sentit a parlar de conceptes com GAL, ETA, terrorisme d’estat, atemptat... però no acabava d’entendre la complexitat de tot plegat.
La memòria és juganera, però crec que puc afirmar que el capítol de Miguel Ángel Blanco va ser per a mi un punt d’inflexió. Poc a poc vaig anar informant-me i mirant d’entendre què passava. Mai he justificat ni justificaré cap mena de violència, sóc pacifista des que tinc consciència, però també sé que el terrorisme és molt complex i no es pot frivolitzar amb ell. No és només una colla de gent que es dedica a posar bombes.
Em recordo emocionada a casa dels meus yayos veient l’acte que van fer en memòria del ja citat Miguel Ángel Blanco, aquell desconegut que de cop va entrar a la meva vida a través d’una amenaça explicada en un butlletí urgent de les notícies, quan de sobte va sortir a l’escenari Raimon i en començar a cantar va ser xiulat de forma grotesca. Recordo com em vaig sentir d’ofesa i com vaig sentir profunda admiració per les sensates paraules del gran José Sacristán defensant la llibertat de tothom a expressar-se en las eva llengua.
Ahir ETA va fer un gest històric, un gest que la meva filla estudiarà als llibres d’història i jo podré explicar-li com ho vaig viure. Són terroristes, i com he sentit en una tertúlia aquest matí, com a tals no pots esperar massa d’ells, a diferència d’un estat que s’autoanomena de dret i democràtic, del qual sí hauríem de poder esperar moltes coses. Doncs bé, els terroristes han fet una passa històrica, l’estat estarà a l’alçada que li pertoca? De moment les portades d’alguns “diaris” avui m’han provocat repugnància, com també les declaracions de segons quins individus.
Hi ha una cosa que està clara, ara que per fi ETA ha renunciat a la violència, com va dir ahir Anna Simó, “L'excusa de la violència ja no existeix per evitar el dret a decidir dels pobles”.
Jo, mentrestant, tan aviat com pugui, recuperaré de la meva particular filmoteca la pel•lícula documental Euskal pilota. Larrua Harriaren Kontra. El que crec que serà una gran eina per explicar a la meva filla quan sigui gran què va ser tot allò d’ETA que un dia va començar a acabar quan ella tenia 3 anys. Recordo com vaig emocionar-me profundament amb fragments del document audiovisual quan vam anar tot un grup de la universitat a veure-la plegats. Atxaga deia “La gente andará a veinte centimetros, levitará, del peso que nos quitaremos de encima”. Avui si vas per Euskalerria, la gent no toca terra. Ara cal que a ells i a nosaltres se’ns deixi decidir sobre la terra que estimem.