Decepció, corrupció, indignació, frustració... substantius que acostumen a acompanyar les converses quan es parla de política. Qui surt guanyant d’aquesta visió de la política? Tothom qui vol que l’statu quo no canviï, és a dir, els partits majoritaris.

L’escenari, amb un bipartidisme estatal forçat i ranci, pot resultar desolador, però no ens hem de deixar vèncer. No hem de votar amb resignació ni hem de deixar d’exercir el nostre dret, ja que això només dóna força a aquells dos senyors amb barba que amb prou feines es diferencien, fent justícia a la cita de Fuster “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.

Jo miro de ser sempre optimista i lluitar per allò en que crec, per això aniré a votar amb la il·lusió que hi hagi el màxim d’independentistes al Congrés espanyol. Perquè el meu somni és la justícia social i la llibertat nacional, perquè no hi ha res més fort que gent somniant un futur millor, perquè resignar-se és un mal negoci per als nostres fills i filles.

Tu tens un somni? Imagina com seria un país on no ens haguéssim de justificar per parlar la nostra llengua, on la sanitat i l’educació pública no estiguessin en risc, on la monarquia no fos un paràsit insultant, on s’invertís més en I+D+i que en armament i guerres, on la dació de les hipoteques fossin una realitat, on l’atur no fos una amenaça constant... Només depèn de nosaltres. Per això jo votaré per la “República del sí”, jo votaré la coalició encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya.