La nostra i la meva història
Vaig néixer el mateix any que Catalunya Ràdio i TV3, tinc trenta anys. Vaig créixer veient dibuixos en castellà, però poc a poc la meva llengua paterna també va tenir un espai en el món audiovisual i el Club Super 3 va ser una addicció molt sana. El Tomàtic, el Petri, la Noti em van descobrir un munt de personatges que em van fer somniar.
Volia volar com el Goku i la Vidal, o fins i tot com l’Arale, encara que el seu mètode no fos tan glamurós. El món de Bola de Drac fins i tot va provocar que centenars d’adolescents ens enamoréssim d’un dibuix animat de cabells liles i nom estrany. També vaig aprendre ciència d’una forma apassionant; quan l’hiperactiu Beakman apareixia en pantalla, a casa regnava el silenci i la concentració del meu germà i meva arribava al seu nivell més alt.
Amb el temps vaig descobrir que “Dallas” havia ajudat a molta gent com la meva mare a normalitzar el català. Les telesèries van esdevenir un fenomen amb força que van arribar per quedar-se amb les produccions pròpies, sent-nen alguns exemples Poble Nou, Secrets de Família o l’actual La Riera. La ficció pròpia, però, va començar a través d’un altre format, el del capítol setmanal. En aquest cas la pionera fou La Granja, una sèrie que em tenia fascinada, i la melodia encara ara m’entendreix el cor. I d’aleshores ençà hem tingut productes d’una gran qualitat, com Estació d’Enllaç o Infidels.
Conforme em vaig anar fent gran, també vaig aprendre a valorar la qualitat dels informatius de la casa, la professionalitat i la proximitat del punt de vista. Uns equips informatius de prestigi reconegut, que em van explicar la complexitat dels fets de l’11 de setembre, un fet que canvià el món quan jo canviava de vida iniciant el repte universitari. Així com també van treure’m explicant la moguda que vam organitzar per intentar salvar Els Nou Rals. És a dir, uns professionals que tan aviat recullen allò que colpeix el món a l’altra punta del planeta, com expliquen de forma propera què amoïna a una ciutat com Viladecans.
Avui tot això està en risc, l’excusa, un cop més, la crisi. La crisi està sent dura i de gran durada, però no pot ser l’excusa per eliminar eines que formen part de la història de cadascun i cadascuna de nosaltres. Cal reajustar, però no podem tocar de mort una ràdio i televisió públiques que compleixen tantes i diverses funcions importants per a una societat tan complexa com la nostra.
Volia volar com el Goku i la Vidal, o fins i tot com l’Arale, encara que el seu mètode no fos tan glamurós. El món de Bola de Drac fins i tot va provocar que centenars d’adolescents ens enamoréssim d’un dibuix animat de cabells liles i nom estrany. També vaig aprendre ciència d’una forma apassionant; quan l’hiperactiu Beakman apareixia en pantalla, a casa regnava el silenci i la concentració del meu germà i meva arribava al seu nivell més alt.
Amb el temps vaig descobrir que “Dallas” havia ajudat a molta gent com la meva mare a normalitzar el català. Les telesèries van esdevenir un fenomen amb força que van arribar per quedar-se amb les produccions pròpies, sent-nen alguns exemples Poble Nou, Secrets de Família o l’actual La Riera. La ficció pròpia, però, va començar a través d’un altre format, el del capítol setmanal. En aquest cas la pionera fou La Granja, una sèrie que em tenia fascinada, i la melodia encara ara m’entendreix el cor. I d’aleshores ençà hem tingut productes d’una gran qualitat, com Estació d’Enllaç o Infidels.
Conforme em vaig anar fent gran, també vaig aprendre a valorar la qualitat dels informatius de la casa, la professionalitat i la proximitat del punt de vista. Uns equips informatius de prestigi reconegut, que em van explicar la complexitat dels fets de l’11 de setembre, un fet que canvià el món quan jo canviava de vida iniciant el repte universitari. Així com també van treure’m explicant la moguda que vam organitzar per intentar salvar Els Nou Rals. És a dir, uns professionals que tan aviat recullen allò que colpeix el món a l’altra punta del planeta, com expliquen de forma propera què amoïna a una ciutat com Viladecans.
Avui tot això està en risc, l’excusa, un cop més, la crisi. La crisi està sent dura i de gran durada, però no pot ser l’excusa per eliminar eines que formen part de la història de cadascun i cadascuna de nosaltres. Cal reajustar, però no podem tocar de mort una ràdio i televisió públiques que compleixen tantes i diverses funcions importants per a una societat tan complexa com la nostra.