Ens llevem i ens preparem amb tot el que cal per viure una experiència única, tots vestits de groc. Ens encaminem cap al punt de trobada dels viladecanencs i viladecanenques. Sé que som molta gent inscrita, però quan arribem i veig els centenars de persones somrients que omplen la nostra plaça de la Vila, sota un cel plujós, prenc consciència de la grandesa d’allò que estem fent.

Pugem als autocars i ens dirigim cap a Santa Margarida i els Monjos, on trobem activitats culturals, lavabos i zona de pícnic. Milers de persones en fan ús entre rialles, emocions i en família. A les quatre, amb puntualitat europea, ens desplacem amb calma al tram que ens pertoca, el 319.

Una mica de nervis envaeix els organitzadors voluntaris, no volen que el seu tram falli, i ens fan desplaçar per estirar els grups de gent. No cal estirar els braços, ens donem les mans de forma relaxada. Els que portem ràdio avisem que ja és el moment, els campanars del país marquen les 17.14h i la fita s’assoleix arreu del país amb escreix. Ho diuen per la ràdio, m’emociono. Una amiga m’ensenya una foto que el seu pare li envia de la imatge que mostren a la tele sobre plaça Catalunya. Un petit esclat d’eufòria ens envaeix a tots els observadors.

Sabem que estem fent història, poder no amb tanta èpica com els que es troben a plaça Catalunya o al batalló cultural que ha viatjat a l’Ebre. Som gent anònima, que ens hem desplaçat allà on ha calgut, perquè la Via Catalana hagi estat una cadena que ha unit el país de nord a sud, sense que faltés cap baula.

Tot és una festa, fem l’onada, amb els braços i amb tot el cos, endavant i endarrere. Saludem els avions que passen per sobre el nostre cap i cridem alegres “independència”. No volem trencar res, no volem dividir res. Volem sumar per fer un país millor, cridem al món amb un somriure als llavis que volem un futur millor per als nostres fills i filles, amb una il·lusió que ens desborda les mirades.

Ho hem aconseguit, el món ho ha vist, i tenim centenars de milers de fotos que negaran els patètics intents de menystenir un èxit col·lectiu absolut. Anem cap a casa comentant la jugada, però amb la necessitat imperiosa de veure el global de tot plegat, necessitem imatges per assimilar, per pair. Aquells que sempre hem estat independentistes ens sembla un somni formar part de la majoria, i volem assaborir des del sofà com el país ha sortit al carrer de forma massiva i festiva.

Reviso les xarxes socials. Llegeixo una piulada que diu: “Senyora al bus: has vist, hem deixat el tram impecable, ni un paper, ni un got de plàstic, aquest és #elpaísquevull #civisme #viacatalana” Un somriure se’m dibuixa a la cara, no me n’havia adonat, però nosaltres també, arreu. Civisme exemplar, a tots els nivells.

Veig el vídeo resum del programa especial de TV3. Arriba el moment definitiu, tota l’emoció del dia es concentra a l’estómac i ploro. Ploro d’orgull, d’emoció, d’il·lusió, de satisfacció. Miro els meus fills i sé que tindran un futur millor. Al vídeo surt el fill d’una amiga, i encara m’emociono més, és real, hem format part d’això i conec a molta gent que hi era, gent que no pensa com jo, però somia un futur similar.

Abans d’anar a dormir veig que en Jaume Muns penja una foto impressionant -il·lustra aquest escrit-, gairebé cinc-centes persones vestides de groc davant de la Torre Modolell preparades per fer història. Bona nit, el somni, però, ha estat abans de tancar els ulls.