La meva llengua materna és el castellà, i la meva llengua paterna el català. Domino les dues llengües per igual, de manera que sovint no sóc conscient de quina estic fent servir. M’estimo les meves llengües, perquè formen part de la meva història personal. Però n’hi ha una que està en perill, malgrat ser l’originària del país on visc, del país on sóc, del país on han nascut els meus fills. El català.

Aquesta setmana hem sumat a la llista de despropòsits contra el català la sentència del TSJC, que fixa un 25% d’horari lectiu en castellà en aquelles escoles on una família hagi demandat el sistema d’immersió lingüística. El sistema educatiu català havia garantit un pla específic als alumnes de les famílies demandants, ja que els tribunals els havien reconegut el dret a rebre l’ensenyament en castellà. Un dels pares demandants no en va tenir prou, i davant dels tribunals diu “això segrega, fa diferent al meu nen”.

Perdoni, però qui fa diferent al seu nen és vostè. I què passa amb la resta de famílies? Perquè una família no està disposada a adaptar-se, la resta han de renegar dels seus drets? Què diria si un alumne vegetarià enlloc de rebre una dieta especial obligués a la resta de nens a renunciar a la carn? O què li semblaria si per tal que un nen no se sentís diferent tota la classe hagués d’aprendre el Corà? Faria el mateix si anés a viure a Alemanya? O a Anglaterra? No, oi?

Aquí sovint et responen... no és el mateix, perquè el castellà és llengua oficial. O, Catalunya no és un estat. Correcte, però el català també és oficial i és la llengua emprada en la immersió lingüística. Un model reconegut arreu pels beneficis que comporta, un model flexible que s’autoregula en funció de les necessitat sociolingüístiques de cada territori.

A més, quan et diuen que l’exemple d’anar-se a viure a Alemanya no serveix parteixen d’informació errònia, hi ha massa gent que es pensa que parlem català “per donar pel sac”. Sembla molt fort, oi? Doncs és així.

És esgotador haver de respondre arguments com “Para que sirve el catalán si solo se puede hablar en Catalunya?” Pues para lo mismo que el finés o el sueco. És la llengua en què s’expressen i viuen milions de persones, la llengua que parlen els habitants d’aquest racó de món des de fa més de deu segles.

Vull la independència per molts motius, però un d’ells és deixar de defensar obvietats, deixar de lluitar per defensar la meva llengua, deixar de perdre energies combatent agressions incomprensibles. Vull una Catalunya independent on blindarem el català i seguirem usant el castellà, perquè vull conquerir drets, no rebaixar els que tenim ara.