Repensem Viladecans

Prou victimisme

Palau de la Generalitat
Palau de la Generalitat | Generalitat de Catalunya
Durant massa dècades el Baix Llobregat va ser una de les comarques menys mimades en els pressupostos de Plaça Sant Jaume. La vella dicotomia de contrapoders amb CiU a la Generalitat i el PSC a la Diputació i als ajuntaments metropolitans va generar unes sinèrgies perverses i un clientelisme que avui sortosament forma part de la història. Bé, de clientelisme i interessos en continuaran havent, almenys fins que siguem capaços de teixir un nou model de societat i d’Administració pública sobre uns fonaments republicans i de bon govern. En això estem immersos des d’Esquerra Republicana.

Deia, però, que hi ha vicis que costen d’eradicar. A Viladecans hi ha gent capficada en viure d’èpoques passades, que continua fent la viu-viu apel·lant a un presumpte maltractament per part del Govern de la Generalitat, convertida en l’ase de tots els cops. Estic parlant del PSC i de bona part dels satèl·lits a la seva òrbita. Atiar el victimisme ha resultat rendible electoralment, identificar un enemic comú. Poc importa que el preu sigui aprofundir en la divisió, en el llenguatge d’ells i nosaltres, com si el Govern de Catalunya fos aliè a Viladecans o la ciutat aliena a la història compartida de Catalunya. I res més lluny de la realitat malgrat el que voldrien els tabarnícoles.

Que les dades demostren que el pla de xoc contra les llistes d’espera sanitàries de 57M€ està donant bons resultats? Que el 2017 un pacient va esperar 26 dies menys per ser operat que el 2016? És igual, que la veritat no malmeti un bon eslògan o una pancarta efectiva. Sense miraments. Que les obres d’ampliació i reforma de l’Hospital de Viladecans s’acaben d’adjudicar i començaran sí o sí aquest 2018 després del retard imposat per l’article 155? És igual, aquí l’èmfasi es posa en el retard respecte el calendari previst obviant el context d’excepcionalitat i extrema dificultat amb que s’ha gestionat l’inici de les obres.

L’últim intent d’enganyar a la ciutadania el vam viure al Ple de gener, quan l’equip de govern va presentar una moció exigint a la Generalitat que retornés tots els diners que hauria d’haver destinat a l’ensenyament infantil no obligatori de 0 a 3 anys. Els socialistes i ICV-EUiA s’escudaven en les últimes sentències que estan donant la raó als ajuntaments demandants. Obviant que cap d’aquestes sentències és ferma i es recorreran, obviant el paper substitutori que han exercit les diputacions arran de les estretors pressupostàries de la Generalitat, però sobretot obviant la voluntat de buscar un acord marc que permeti restablir les condicions que existien abans de l’última gran recessió, per acompanyar a les famílies durant els primers anys de criança. Poc importa la solució, del que es tracta és d’assenyalar un culpable. Sempre el mateix culpable, la Generalitat.

Mentrestant, quan nosaltres fem propostes en positiu a l’Ajuntament, se’ns acostuma a respondre amb un no, ja ho estan fent ens diuen. Però els jardins de Magdalena Modolell segueixen caient a trossos, els veïns d’Alba-rosa continuen tenint problemes de mobilitat al seu barri i seguim tenint una única biblioteca pública per a un municipi de més de 65.000 habitants, per posar només alguns exemples.