Aquest segon semestre de l’any que tot just acabem ha portat una de les millors notícies que mai he viscut des de la meva participació activa a la política, i una de les pitjors. Començàvem la segona meitat de l’any com a segona força municipal, primer grup de l’oposició. Quelcom que fa pocs anys era difícil d’imaginar perquè ni tan sols estàvem a l’Ajuntament. Però la feina, els ideals i tenir un projecte clar i alternatiu de ciutat dona els seus fruits.

Han sigut quatre anys de feina incansable, mirant de plasmar i transmetre el nostre model de ciutat a través de cadascuna de les iniciatives que hem anat emprenent. I ara seguirem treballant encara amb més força, l’equip ampliat amb tres nous companys i l’experiència a les nostres espatlles. Som conscients que el projecte d’ERC per a Viladecans és a mig termini i ara sabem que anem pel millor dels camins possibles.

Però va arribar la tardor, i amb ella una sentència vergonyosa i injusta a nivells iguals. Gairebé un segle de presó per a bona gent que l’únic que ha fet és acomplir amb els seus compromisos electorals i de govern, vetllar perquè les mobilitzacions fossin pacífiques o garantir que es pogués debatre qualsevol assumpte al Parlament. Aquell dia vam ser molts els que vàrem plorar, no només els que tenim el plaer de conèixer alguns dels presos i les preses polítiques personalment, sinó molta altra gent que creu en els valors democràtics i té la ferma convicció que els conflictes polítics s’han de resoldre a través de la política, no amb la repressió i l’empresonament dels seus líders.

Ara bé, des d’ERC Viladecans sabem que el millor que podem fer per dignificar el compromís polític dels presos i exiliats és seguir treballant com fins ara, contribuint en fer la nostra feina el millor possible perquè, tal com deia Mercè Rodoreda, aquesta és la millor manera que tenim de servir el país. Entenent que el reclam de la ciutadania és que fem política, i que no ens regim pel partidisme. És a dir, fer tot allò que estigui a les nostres mans per millorar la vida de la gent i abandonar el camí de l’estratègia partidista buida de contingut.

Conseqüentment, el grup municipal que encapçalo, i tot l’equip humà que forma el nostre projecte, seguirem empenyent per tal que tot allò que creiem necessari per a la nostra ciutat sigui possible. Començant per una de les grans assignatures pendents com és dotar la ciutat durant els propers anys dels equipaments públics i municipals necessaris tenint en compte el seu nombre d’habitants. Gairebé sempre veiem com les noves inversions s’associen a grans projectes urbanístics, de manera que quan entren en servei ràpidament queden massificades o obsoletes. És un peix que es mossega la cua. Creixem dins d’una carcassa que s’està quedant cada vegada més petita.

Ja sigui per la gentrificació que expulsa els veïns de Barcelona o per la recuperació del sector immobiliari, el cert és que la ciutat es troba en fase expansiva. Han tornat les grues de la mà del model de ciutat del PSC. Els socialistes aposten per un creixement infinit encara que això representi acabar amb l’últim pulmó verd de la ciutat, el Pla de Llevant amb 3.000 nous habitatges. Tenim mancança de poliesportius, molts clubs han d’entrenar en condicions penoses i lluny de millorar la situació el consistori ha enderrocat l’antic Poliesportiu Municipal del Centre per construir més habitatges, privatitzant el sòl públic. Manca també una segona biblioteca, una pista d’atletisme promesa des dels anys de l’alcalde Montfort, una residència per a persones discapacitades... Molta feina per fer i comencen la casa per la teulada.