Un gran repte: portar un cotxet per Viladecans

Fa anys, quan vaig estar estudiant a Estocolm, em van sorprendre molt un parell de detalls que aquests dies he tornat a recordar. El primer detall és que al botó de les trampes per pujar als autobusos no hi havia un símbol de cadira de rodes, sinó un símbol amb un cotxet de bebé. Sé que portar una cadira de rodes deu ser molt dur i és l'obligació de tots adaptar les ciutats perquè aquestes persones puguin ser autosuficients. Però ja em perdonareu, aquestes persones són una excepció tenint en compte l'enorme quantitat de persones que empenyen els cotxets de les seves criatures. De què és simptomàtic això? Doncs que a Suècia tenen clara la importància de la maternitat/paternitat i com cal protegir i facilitar tot el que envolta la criança dels infants. Aquí, en canvi, això és mostra un cop més del masclisme que encara condiciona massa coses a les nostres vides, com per exemple el disseny de les nostres ciutats*.

L'altre detall, molt vinculat a això, és que allà qualsevol escala al carrer, a edificis, a accessos al tren, etc. tenen una part destinada a poder pujar els cotxets. I com ho fan? Doncs molt simple. Amb una mena de dues vies que es col·loquen sobre les escales a la distància apropiada perquè puguin passar els cotxets, de manera que la mare/pare pot pujar les escales sense risc de relliscar (al mig continua estant l'escala, ja que les vies van per sobre) i empènyer el cotxet amb molta facilitat.

Però aquesta mesura seria un luxe tenint en compte les mancances que hi ha a molts carrers de Viladecans. Heu intentat portar un cotxet pels carrers del centre de la ciutat? I un dia de pluja, amb una mà agafant el paraigües i amb l'altre el cotxet? I encara tinc sort que no visc en barris com l'Alba-rosa, perquè allà deu ser missió impossible.


* Escit fent un treball a antropologia urbana sobre aquesta temàtica. Quan l'hagi acabat penjaré alguna cosa al respecte.