Aquesta setmana hem pogut llegir el següent titular "La SGAE vol que les perruqueries paguin el cànon" (veure notícia aquí). En llegir la notícia me n'adonava que cada cop entenc menys el funcionament de l'SGAE. Se suposa que vetllen per la propietat intel·lectual dels seus socis, però entro a la web i no sé trobar enlloc un llistat dels seus socis i les seves obres per tal de saber quines estan subjectes al cànon i quines no. Dono voltes al tema i penso que o bé sóc tonta, o aquesta entitat privada és el millor xiringuito de la història.

Sóc una gran amant de la cultura, però no entenc per què en un casal d'avis (una altra notícia que ha sortit a la llum aquesta setmana i que pots trobar aquí) on tenen una televisió han de pagar una quota? Quan no hi ha cap activitat lucrativa al darrera.

No entenc perquè al comprar un cd on gravaré les fotos de la meva filla m'estan cobrant una quota? En tot cas m'haurien de pagar aquesta quota a mi que sóc la creadora de l'obra, no?

No entec per què poden cobrar drets per un concert benèfic que fa el Bisbal? O sigui, que paga per la seva pròpia obra!

Algú em pot resoldre aquests dubtes? Perquè jo no crec que aquesta sigui la millor manera per protegir la cultura, i menys si això comporta enriquir personatges com Ramoncín, el Rey del pollo frito, que l'únic que ha fet a la vida és aquesta cançó i resulta que ara sofèn si li diuen Rey del pollo frito. Creieu que aquest home mereix cobrar el dineral que deu cobrar com a soci? Perquè em jugo el que vulgueu que es deuen comptar amb els dits d'una mà la gent que es descarrega les seves cançons, a la tele de la residència d'avis dubto que surti mai la seva obra, i fa segles que no passen les seves "melodies" per la ràdios sintonitzades per qualsevol de les perruqueries a les quals ara volen cobrar el cànon.

Però bé, deixem aquest tema que per a mi suposa com un triangle de les bermudes versió cultura espanyola, per passar a parlar de la proposta de la setmana. Tenint en compte que he parlat de perruqueries, us vull proposar la pel·lícula Caramel. Un petit tresor libanés que reflecteix les contradiccions de la seva societat a través de la visió de les seves protagonistes femenines.

Les cinc dones es reuneixen en un saló de bellesa per parlar de controvertits temes com l'amor, el sexe o la moral; demostrant la incoherència social i la doble moral existent. Una doble moral que no és exclusiva de la seva societat. Atraccions pel mateix sexe, por que descobreixin la virginitat perduda o amors sacrificats són alguns dels motius que provoquen magistrals silencis en l'obra.

Les pors interiors, l'amistat, la complicitat i les contradiccions, són algunes de les claus d'aquest petit conte quotidià libanés on el caramel esdevé una metafora de com la dolçor pot esdevenir dolor. Un element eròtic que dona molt de joc en un saló de bellesa que esdevé l'escenari on s'entrecreuen les aspiracions, els somnis i els reptes de les protagonistes.