Avui em veig obligada a fer dues propostes, perquè hi ha dos temes que vull comentar i dues pel·lícules que hi van molt bé. El gran titular del dia és L'atur puja un 18'8% el 2009 i situa el nombre total d'aturats en un màxim històric. Això està lligat amb els companys de la Roca, els quals actualment estan fent front a un ERO que el govern Zapatero va aprovar donant tota la raó a l'empresa (Podeu veure un comunicat de premsa aquí).

Avui a les 20.15h a l'American Lake de Gavà es farà un concert solidari en suport a les 504 famílies que seran víctimes de l'atur en les properes setmanes. Famílies amb noms i cognoms, problemes, pors, reptes, incerteses... Sembla que com portem tants mesos parlant de la crescuda d'aturats només estiguem parlant d'una xifra, quelcom eteri i sense contingut més enllà dels números que la formen. Per això proposo la pel·lícula Los lunes al sol, perquè tots plegats no oblidem en cap moment que estem parlant de persones, de sentiments, d'il·lusions, de somnis...

Los lunes al sol és una d'aquelles pel·lícules que sense grans trames calen la nostra pell, ens fan empatitzar i ser una mica més humans. Una petita gran història que compta amb dos protagonistes de luxe, Luís Tossar i Javier Bardem, per a mi, dols dels millors actors que existeixen.



No he trobat el trailer en català 

L'altra pel·lícula que proposo és Ficció, un film català. La proposta la faig perquè no puc deixar de parlar de la vaga que duran a terme els cinemes que formen el Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya el proper dilluns, fent-ho coincidir amb els Premis Gaudí. Fan la vaga perquè consideren que la llei del cinema (per a més informació sobre la llei llegir aquí) que s'està tremitant al Parlament és un problema per al seu negoci. A mi em sembla un insult, ja que considero vergonyós que només un 3% de pel·lícules es facin en català.

La llei està plantejada per tendir cap a la versió orginal subtitulada, però això serà un canvi lent i difícil de fer, però igualment necessari. Mentre aquest canvi no s'assoleix, crec que els catalanoparlants tenim dret a veure pel·lícules doblades en català.

No vull deixar de comentar un parell de coses relacionades amb la versió original i les seves virtuts. En primer lloc, no podem oblidar que el fet que es doblés el cinema té el seu origen en la dictadura de Franco, era una forma més de censura, a la par que era un mètode per evitar que la població aprengués idiomes i, per tant, tingués accés a informacions alternatives al règim.

En segon lloc, també vull transmetre que la versió original és la manera de gaudir plenament de l'obra i això també ha de servir per les pel·lícules espanyoles doblades al català a TV3 o C33. Hem sembla molt absurd que es gastin diners en aquests doblatges. Em resulta dificílissim veure actors com Javier Bardem o Lluís Tossar amb altres veus, quan en la versió original no hi ha ni el potencial problema de comprensió que pot comportar un film en anglès.

El film que ens ocupa en aquest cas és una pel·lícula de Cesc Gay, un gran director de cinema català que es caracteritza per explicar històries de sentiments no tramesos. Després de la completament urbana "A la ciutat", Gay se'n va a filmar als Pirineus una obra oxigenada, oberta i relaxant, on Eduard Fernàndez -un altre dels meus actors favorits- estableix dos tàndems meravellosos amb els actors Montse Germán i Javier Cámara.

Permeteu-me que us expliqui una anèctoda d'aquest film. Quan vaig anar al cinema a veure-la estava tan ficada a la pel·lícula gaudint dels paisatges, dels silencis, de les mirades, que era completament inconscient que estava al cinema, de tal manera que en una escena vaig cridar "aquí he estat jo!". Era un refugi de pastor dels Pirineus on vaig fer el meu primer raid*, quan era noia guia**. Per a mi va ser una gran experiència i recordo molt especialment un tir de pedra que el meu estimat amic Isidro va fer -era pitcher de l'equip de beisbol de Viladecans.

*Sortida sense monitors, però vigilats sense ser-ne conscients
**Etapa d'11 a 14 anys del cau/agrupament escolta