Entrevista a Mònica Terribas (LPS)
Avui he llegit una entrevista molt interessant feta a Mònica Terribas -al nº 8 de la revista Catalan International View-, que la periodista cultural Eva Piquer ha recollit en el seu bloc traduint-la al català. Una entrevista molt interessant que reafirma el meu respecte cap a aquesta gran professional d'idees clares, on parla de televisió, de país, de periodisme i de dones. Si qualsevol d'aquests temes us interessa, no us perdeu la seva lectura.
Us en vull destacar un fragment:
Des que dirigeixo TV3, a cada entrevista m’han preguntat per la conciliació laboral i familiar. Al meu marit no li han preguntat això mai de la vida. El meu marit fa retransmissions de futbol i arriba molts dies de treballar a les dotze de la nit, i a ningú se li ha acudit preguntar-li com concilia la seva vida familiar i laboral. Tenim un esquema encara molt masclista, fins i tot les generacions joves. Això que ara en diem conciliació és una manera camuflada de transmetre una estructura completament masclista. Quan parlem de conciliar, sembla que siguem només les dones les que ho hàgim de compaginar tot. El cert és que nosaltres quan som a la feina pensem que ens hem oblidat de posar set euros a la bossa del nen per pagar l’autocar que el porta a natació, o que ens hem oblidat de trucar al pediatre, o que a casa falta llet i paper de vàter, i a vegades som a la feina i comprem al súper per internet. Als homes això no els passa, tenen més endreçades les capses de la feina i de la vida familiar. Jo puc compaginar la meva feina amb una vida familiar que no és fàcil perquè tinc el suport de la meva gent.
Quan vaig decidir ser mare tothom em preguntava si demanaria jornada reduïda, si deixaria de treballar, com ho combinaria això de treballar a Barcelona tenint una nena petita... Al meu company ningú li va demanar mai res. Per sort, tinc el suport de la meva gent, i com diu en un altre fragment de l'entrevista la Mònica Terribas, a mi els meus pares em van educar per no haver de dependre de ningú, econòmicament parlant. Així que gràcies als meus he pogut ser fidel a aquest principi de continuar amb la meva vida laboral.
Si avui parlo de tot això és perquè no m'agrada gens el rumb que està prenent el nou govern en matèria de gènere, bé, més que rumb, parada en sec. No podem permetre que la urgència de la crisi ens invisibilitzi certes necessàries mesures que s'estan deixant de prendre, com per exemple l'eliminació de l'operatiu especial dels Mossos d'Esquadra que treballaven de forma específica la violència masclista. No podem restar impassibles. La lluita contra la crisi no pot ser una excusa que vagi en detriment dels nostres drets. No es poden perdre només drets laborals, sinó drets com la igualtat, que poc a poc i amb molt d'esforços estàvem assolint en relació al gènere.
Us en vull destacar un fragment:
Des que dirigeixo TV3, a cada entrevista m’han preguntat per la conciliació laboral i familiar. Al meu marit no li han preguntat això mai de la vida. El meu marit fa retransmissions de futbol i arriba molts dies de treballar a les dotze de la nit, i a ningú se li ha acudit preguntar-li com concilia la seva vida familiar i laboral. Tenim un esquema encara molt masclista, fins i tot les generacions joves. Això que ara en diem conciliació és una manera camuflada de transmetre una estructura completament masclista. Quan parlem de conciliar, sembla que siguem només les dones les que ho hàgim de compaginar tot. El cert és que nosaltres quan som a la feina pensem que ens hem oblidat de posar set euros a la bossa del nen per pagar l’autocar que el porta a natació, o que ens hem oblidat de trucar al pediatre, o que a casa falta llet i paper de vàter, i a vegades som a la feina i comprem al súper per internet. Als homes això no els passa, tenen més endreçades les capses de la feina i de la vida familiar. Jo puc compaginar la meva feina amb una vida familiar que no és fàcil perquè tinc el suport de la meva gent.
Quan vaig decidir ser mare tothom em preguntava si demanaria jornada reduïda, si deixaria de treballar, com ho combinaria això de treballar a Barcelona tenint una nena petita... Al meu company ningú li va demanar mai res. Per sort, tinc el suport de la meva gent, i com diu en un altre fragment de l'entrevista la Mònica Terribas, a mi els meus pares em van educar per no haver de dependre de ningú, econòmicament parlant. Així que gràcies als meus he pogut ser fidel a aquest principi de continuar amb la meva vida laboral.
Si avui parlo de tot això és perquè no m'agrada gens el rumb que està prenent el nou govern en matèria de gènere, bé, més que rumb, parada en sec. No podem permetre que la urgència de la crisi ens invisibilitzi certes necessàries mesures que s'estan deixant de prendre, com per exemple l'eliminació de l'operatiu especial dels Mossos d'Esquadra que treballaven de forma específica la violència masclista. No podem restar impassibles. La lluita contra la crisi no pot ser una excusa que vagi en detriment dels nostres drets. No es poden perdre només drets laborals, sinó drets com la igualtat, que poc a poc i amb molt d'esforços estàvem assolint en relació al gènere.