És diumenge 8 d’octubre al vespre. Vull escriure quelcom sobre l’excepcional jornada de fa tot just una setmana, l’1 d’octubre. Ha estat una setmana de contrastos. Violència versus dignitat. Les informacions que es veuen a les xarxes socials sobre la manifestació d’avui posen els pèls de punta: banderes i salutacions feixistes, un periodista apallissat perquè creuen que és de TV3, crits que demanen presó per al President de la Generalitat, cartells que diuen que les paperetes han fet més mal que ETA, insults... I tot això amb l’objectiu de demanar-nos seny a aquells que volem constituir una República Catalana. Increïble.
 

Una manifestació que ha vingut a felicitar els policies que ens van apallissar fa tot just una setmana. El dia 1 finalment vam poder votar, i ho vam fer malgrat absolutament tot. Ens van prohibir fer campanya. Sí, sí. Ens van prohibir fer campanya. Van identificar gent per penjar cartells o voler fer actes. On va quedar la llibertat d’expressió? Van entrar al Departament de Vicepresidència, violentant el nostre sistema institucional, i van mentir dient que aquells qui vam anar a defensar les nostres institucions vam crear un “tumulto”. Van detenir càrrecs de la Generalitat i treballadors d’empreses privades com si fossin terroristes. Van registrar impremtes, diaris i empreses diverses. Van amenaçar a tothom i de moltes maneres.
 

Però malgrat tot, com deia, el dia 1 d’octubre vam votar. Perquè votar, diguin el que diguin, no és delicte. I el Govern de la Generalitat tenia un compromís amb els seus ciutadans per a fer-ho possible. Ara bé, el dia va començar de forma molt dura. Les imatges d’agressions a la nostra gent per part de la policia dolien. Et colpien l’ànima. I no podies para de pensar “Si us plau, que no ens toqui a nosaltres”. La tensió durant tot el dia va ser immensa. Però ningú abandonava els col·legis electorals. A Viladecans, centenars de persones van blindar les urnes. Van defensar els seus drets. Van fer possible que allò que en qualsevol país realment democràtic seria normal, aquí fos possible a pesar de totes les excepcionalitats. A Viladecans milers de persones es van conjurar per contribuir a la dignitat de tot un poble. Gràcies!
 

Ara bé, el més dur no van ser les imatges de violència, sinó la mesquinesa amb què l’Estat espanyol hi ha respost negant-la i parlant de policies i guàrdies civils ferits. Uns mitjans de comunicació manipulant de forma vergonyant dient que posàvem infants i gent gran com a escuts humans. Un cap d’Estat amenaçant-nos i obviant la violència policial i els nostres ferits.
 

I com va respondre a tot això la ciutadania? Doncs un cop més amb dignitat. El 3 d’octubre vam omplir les places d’arreu del país. La plaça de la Vila de Viladecans mai havia estat tan plena. Vam aturar per denunciar la situació de Catalunya. I, de nou, ni un sol incident. L’enèsima mobilització massiva. Milions de persones als carrers. I ni un bri de violència.
 

I com responen aquells que no volen que marxem? Doncs alguns ens demanen que parlem. Però només del que ells volen i després de tèbies reaccions davant les agressions rebudes. Altres, s’han manifestat avui a Barcelona. Ens demanen seny, però són ells els que l’han perdut. El món sencer ha vist com la policia ha apallissat dones grans i les salutacions feixistes d’avui. Mentrestant, el Govern de la Generalitat seguirà ferm amb el seu compromís amb el mandat rebut. Perquè ens diuen que votar no és legal, mentre legislen de forma exprés perquè les seus d’empreses es puguin traslladar per seguir atacant amb l’arma que creuen més poderosa: la por. Però no han entès que el que ens fa més por, realment, és quedar-nos com estem per a què ens continuïn humiliant.