Al Ple de setembre vam debatre dos punts que van generar una fotografia força completa de com gestiona els recursos públics l’equip de govern. En primer lloc, l’aprovació inicial de les ordenances fiscals del 2020, l’eina amb la qual un ajuntament pot incidir sobre els seus ingressos via taxes, impostos i bonificacions. El segon, el compte general del 2018, on pots veure com s’ha executat el pressupost de l’exercici anterior.

I quina és la fotografia que s’extreu a Viladecans? Doncs la de l’increment de la pressió fiscal sobre la ciutadania per tal de pagar el deute acumulat de les empreses municipals. Malgrat que som el setè municipi de Catalunya amb la factura de l’impost sobre béns immobles (IBI) més alta –si ho relativitzem amb el nivell de renda, passem per davant de Sant Cugat–, aquest exercici el consistori torna a apujar l’IBI. 

Com a partit d’esquerres defensem els impostos com a eina fonamental per garantir els serveis públics, però hem de criticar aquesta enèsima pujada de l’IBI. Per responsabilitat. Perquè malgrat hi ha algunes taxes que a Viladecans no paguem, el fet és que s’incrementa constantment la pressió fiscal. I ho podríem entendre si tinguéssim uns serveis excel·lents i hi haguessin problemes per finançar-los. Però no és així. Són moltes les carències que tenim a la nostra ciutat, mentre l’equip de govern acumula romanent –és a dir, diners que no es gasten– perquè la Llei d’estabilitat pressupostària l’obligui a gastar-ho en deute públic, enlloc d’invertir-ho en la ciutadania. Un deute heretat de les empreses municipals, un model que sempre hem denunciat.