La vida s’obre pas a la pandèmia. Les mascaretes van caient i els espais públics s’omplen de somriures i retrobaments. La primera gran cita de l’agenda ha estat Sant Jordi. Un dels dies més bonics de l’any. On pobles i ciutats s’omplen de llibres i roses. De cultura i amor. I malgrat la pluja i la calamarsa, la gent va sortir en massa perquè tenia ganes de tornar a fer bategar els carrers. A Viladecans, amb Els Nou Rals com a punt neuràlgic, també vam tornar a celebrar la diada com ens mereixíem.

La propera parada al calendari local és Sant Isidre. La nostra fira d’orígens agrícoles, que enguany arriba al mig segle i que s’ha anat impregnant de la diversitat de la nostra ciutat: comerç de proximitat, entitats, cultura popular, artesania local... El Parc de la Marina i el Cúbic es tornaran a omplir de gent i esperem que el temps, aquest cop sí, hi acompanyi. Però sobretot esperem que la Fira atorgui a la nostra tradició pagesa el protagonisme i el relleu merescut.

Viladecans és una ciutat que viu d’esquenes al parc agrari, un espai símbol de tradició i arrelament a la terra, però també motor -encara- d’una important activitat econòmica. Com deia Josep Pla, és el rebost de Barcelona. Un tresor per a generacions presents i futures. Però tenim nombrosos exemples de com es menysvalora: l’espai Agròpolis de la Universitat Politècnica de Catalunya desaprofitat, plans urbanístics que l’amenacen constantment o pobles veïns que han fet dels productes de la terra una marca de ciutat (la carxofa del El Prat, els espàrrecs de Gavà, les cireres de Sant Climent) mentre aquí anem sembrant formigó. I així ens va.

Bàrbara Lligadas Muñoz