A ERC som independentistes perquè som demòcrates, republicans i d’esquerres. Per a nosaltres ser independentista és un estat transitori, que volem que duri el mínim possible, perquè entenem que assolir un estat propi és l’única manera de poder ajudar amb totes les eines a la nostra ciutadania.

És qüestió de ser útils. Per això, a partir de 2017, el partit ajusta el rumb, se n’adona que un full de ruta no serveix per explorar un camí inhòspit que ningú ha transitat abans. L’objectiu és clar: constituir la República catalana. Però per tal d’assolir-lo és imprescindible ajustar-se als reptes, saber decidir quin pas fer en cada moment i, si convé, tornar enrere per agafar impuls o emprendre un altre trajecte (amb idèntic destí).

A l’entorn dels fets de l’1 d’octubre van emergir dues qüestions que ens van alarmar i calia saber llegir: l’Estat espanyol estava disposat a anar molt més lluny del que ens pensàvem i hi havia una part de la ciutadania a qui no ens havíem sabut dirigir i que ho vivia tot plegat amb consternació i por. Davant d’aquests dos fets, era imprescindible aturar-se, reflexionar i modificar l’estratègia.

De manera que mentre alguns continuen ancorats a les fases 1 i 2 del dol de l’1 d’octubre (negació i ira), altres hem superat el dol i portem anys arromangant-nos per estar al servei de la ciutadania, al costat de la gent. I els resultats són més que evidents. Perquè això no va de ser els més purs o de defensar la teva raó irracionalment, ans al contrari. Va de diversitat, de pacte, de construir consensos, de créixer, d’escoltar l’altre, d’ampliar la base. Aquesta darrera expressió ha estat molt menystinguda, però és evident que cap objectiu polític s’assoleix restant o sent menys.

Per tant, Esquerra Republicana no ha renunciat a res. Simplement ha sabut continuar avançant, perquè quedar-se ancorat al 2017 quan ens ha passat per sobre una pandèmia i una guerra dins de les fronteres europees, i ens amenaça quelcom tan seriós com l’emergència climàtica, és d’un maniqueisme que esparvera.

Però hi ha un altre sector polític del país que també ha quedat atrapat en el temps, en aquest cas al segle passat. Amb receptes antigues per a reptes nous. Receptes que en el seu moment ja resultaven caduques, i que avui demostren com renuncien a llegir els nous temps. Posar com a condició per aprovar uns pressupostos el Hard Rock de Tarragona, el quart cinturó o l’ampliació de l’aeroport del Prat és absolutament incomprensible.

Són els mateixos que han construït el seu projecte polític a base d’especulació. Municipis metropolitans densificats sense oferir a la ciutadania els serveis que els pertoquen i mereixen, mentre trinxen el territori i amenacen els pulmons verds que encara queden. Sigui els Gallecs al Vallès Oriental, el Delta del Llobregat o la plana del Castell de Cerdanyola, per posar només tres exemples.

Per tot plegat i segurament quelcom més, els republicans hem esdevingut la primera o segona força a pràcticament tot el territori del principat. Perquè hem sabut interpretar què necessiten els catalans i catalanes, i hem demostrat que tant des del govern com des de l’oposició estem al seu servei. Es tracta de fer política, en lloc de partidisme. I de fugir de missatges fàcils i simplistes i tractar la ciutadania amb el respecte que es mereix, sense menystenir la seva intel·ligència. Sent honestos quan els reptes són ingents.

Tampoc oblidem una altra amenaça compartida lamentablement amb altres parts del planeta: l’extrema dreta. La simplificació dels debats només els beneficia a ells, i ens hi juguem tots els drets assolits fins ara. Especialment els de les dones. Que es posi en entredit el dret a l’avortament o es negui la violència masclista són dues línies vermelles que traspassen sense escrúpols. Un atac a la línia de flotació dels fonaments democràtics més essencials, i tampoc podem obviar-ho, menystenir-ho o ignorar-ho. Esquerra Republicana, com a partit antifeixista, tampoc oblida aquesta lluita i esdevé un referent per a qualsevol demòcrata del país. Aquí i ara, sempre, al costat de la gent.

Bàrbara Lligadas Muñoz (publicat al butlletí "L'agulla", núm. 136, gener 2023)